Els temps estan canviant. Efectivament, Bob Dylan segueix vigent, encara que no es va mullar a l’hora de continuar afirmant que sí que estan canviant, però per malament. De mal en pitjor, que diríem, especialment els que vam tenir la sort de viure les dècades 70 i 80, totes dues del segle passat. És cert que es va patir molt pels 40 anys de repressió dictatorial, però després van arribar aquests somnis de llibertat que malauradament s’han anat diluint amb el pas dels anys i, de manera més concreta, des que vam canviar de mil·lenni.
Ningú hauria imaginat que quan parlàvem de l’any 2000, aquelles imatges de futur cinematogràfic i de robots substituint els humans, es convertiria en el malson a què ens han conduït aquests personatges a qui hem confiat que prenguessin les regnes d’aquesta bruta societat. Perquè aquest caos que assola el món mundial és perquè la majoria de coses no van bé. I la culpa de tot no en té Yoko Ono, com deia la cançó, sinó que tota la culpa la tenen els polítics.
Per més que es vulgui dissimular, política és sinònim de corrupció. Ja poden vendre la moto els uns i els altres, que aquí, com a les màquines que també ens tenen esclavitzats caldria resetejar-ho tot perquè almenys alguna cosa tornés a funcionar una mica més dignament. Les lleis se les treuen de la màniga a la conveniència del millor postor. La justícia és una senyora desconeguda i això no ho arregla ni déu, entre altres coses perquè aquest senyor no existeix.
Del ‘prohibit prohibir’ al tot està prohibit. Per a tots aquests farsants falsos, inhumans i corruptes va dedicat el disc d’Extremoduro: ‘Iros todos a tomar culo’… Oh yeah!
