Er an 1977 enes prumères paraules dera revista Terra aranesa numèro 1 s’i tròbe escrit “cum úa flu humil vo nèshe en miei d’aguest vergè… sulet puiram sauva lu que i age de bun n’a nosta terra”. Aué quinsevolh aprenent d’occitan, quinsevolh mainatges des escòles araneses, diderie qu’en aqueth bocin non i a ne ua paraula ben escrita e bèth un aurie dificultat entà compréner-lo. Encara non a 50 ans e quauqu’un des sòns autors encara son vius, e an estat actors deth progrès dera lengua de toti aguesti ans, però cap d’eri la tornarie a escríuer d’aquera forma.
Qué a cambiat? Qué i a de diferent? Enes ans 70, en Aran, mentre s’articulaue un renaishement dera lengua deth país, era gent escriuie segontes es normatives pròpies dera epòca, damb es orientacions qu’auie deishat Jusèp Condò e era Escola deras Pireneos. Auien ues normatives que’n didien qu’èren mès espirituaus, mès capables entà expressar es sentiments e mostrar era forma dera anma. Ère ua normativa pòc estructurada, però ère emplegada de forma majoritària, unanima.
Era manca d’ua estructura mès elaborada portèc as alcaldes dera epòca e ara Generalitat de Catalonha a possar era elaboracion d’ua normativa lingüistica entà assegurar era intercomprension e era comunicacion damb tot eth territòri lingüistic occitan. S’elaborèren ues Normes ortografiques qu’èren coerentes damb era tradicion des trobadors, que permetien ua identificacion ath long de mil ans e que s’ajustauen as normes majoritariament emplegades ena major part deth territòri lingüistic occitan; èren ena linia des normes definides peth normativizador dera lengua occitana, Loís Alibèrt.
Lo que se hec ei cambiar er estandard dera lengua. Aquerò non siguec facil; era conviccion e era estima ara lengua des escritors, des emplegaires d’aqueth moment se desintegrèc e generèc ua dolor generalizada que non siguec simpla de superar; aué arrés non escriuerie aquera frasa d’aquera forma. Se cambièc er estandard.
Però qué ei er estandard? Ei un modèl, ua varianta dera lengua damb normes especifiques, subertot ena lengua escrita, però tanben enes autes formes d’expression, que permeten ua coeréncia e ua comunicacion en tot eth territòri lingüistic e ua identificacion en mon des lengües en generau. E entà determinar aquera forma enes nòsti entorns se creen comissions e acadèmies qu’an coma encargue era definicion d’ua forma que finalament depend der emplec des sòns usatgers: son es emplegaires es que damb era sua activitat lingüistica van definint er estandard dera lengua.
Es acadèmies procuren establir es formes der estandard en tot auer en compde er emplec dera gent, ena actualitat e en temps, ena istòria. Totes es lengües an un estandard; totes! Ei, aguesta ua actuacion fòrça europèa, era de definir er estandard, establir-lo en uns tractats que servissen de referéncia e promocionar era sua difusion e respècte. En parçans de mon mès aluenhats, es lengües que sonque consèrven era forma orau, non i a era tendéncia o era possibilitat de definir era lengua e açò va contra era sua preservacion.
Ei plan per açò, per aguest esperit de lutar en favor dera sua conservacion que mos cau saludar damb satisfaccion era trobada qu’eth 4 de juriòl de 2026, sus era lengua estandard, organizen er Institut d’Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana e er Institut d’Estudis Occitans federau.
Ena trobada, dubèrta a toti aqueri que volguen, i intervien prumères figures des acadèmies mès pròximes, er Institut d’Estudis Catalans, era Acadèmia Aragonesa de la Lengua, er Institut d’Estudis Occitans, qu’auie iniciaument, hè quauqui ans, era autoritat sus era lengua occitana e era Acadèmia aranesa dera lengua.
Era jornada permeterà de recuperar eth temps perdut, motivat per un discors antinormatiu, envèrs era lengua occitana, qu’auie coma finalitat eth trincament dera unitat dera lengua. Ena Val d’Aran rebrembam es afirmacions de 2010, de quauque professor universitari, deth Conselh Generau d’Aran e d’auti de qu’er occitan estandard non existie. Pretenien simplament desvincular er aranés der occitan. L’aurien aucit.
E totun en un procés d’afinar sus er emplec adequat des mots n’i que s’estimen mès de non emplegar era denominacion “estandard” e òpten mès per denominacions coma “occitan genera” o “occitan referenciau”. Non sò contra aguestes denominacions e enteni qu’era denominacion de “estandard” genère un conjunt de filosofies, ua bona quantitat de detalhs d’apregondiment que non son er objècte d’aguest article. Didetz-li coma volgats però celebrem que dempús d’ans d’incertesa, d’èster contraris a formes unificadores que semblauen que mos hègen a renonciar as nòstes peculiaritats, ua sèrie de professionaus e d’intellectuaus brilhants des nòsti entorns s’amassaran, eth 4 de juriòl, entà reflexionar sus aquera forma que mos amasse a toti es que parlam era madeisha lengua des de hè molti.
Personaument non renoncii ara mia forma aranesa d’expression, ne ath referent dera lengua occitana.
