Dilluns d’aquesta setmana el Tribunal Suprem espanyol ha dictat una sentència que resulta especialment transcendent en relació amb el tractament dels estrangers en frontera, en aquest cas, a la frontera de Ceuta amb Espanya.
Tal i com ja comencem a conèixer el Tribunal Suprem espanyol, tenim tot el dret de dubtar dels seus autèntics objectius: seria perfectament plausible que hagués preferit donar una sonora plantofada al govern espanyol i que potser no l’haguessin preocupat tant els drets dels menors immigrants. Però això no deixaria de ser una simple elucubració malintencionada, un judici d’intencions, que no seria mai capaç de fonamentar una crítica seriosa de la sentència que s’ha dictat.
El cas es refereix a un episodi del mes de maig de 2021, ja amb govern socialista, en què hi va haver una entrada massiva i incontrolada d’estrangers per la frontera de Ceuta. Uns mil cinc-cents d’aquells estrangers eren menors d’edat i van ser acollits en primera instància, en institucions adequades de les administracions autonòmiques i estatals. Tres mesos després, al mes d’agost de 2021, es van reunir responsables espanyols i marroquins per retornar aquests menors al Marroc. Ho van acordar i ho van decidir sense cap altre procediment previ. Durant aquell mes d’agost, la major part d’ells van ser retornats al Marroc on la policia marroquina se’n va fer càrrec.
Una associació dedicada al seguiment i protecció de menors i joves, domiciliada a Madrid, va impugnar aquella decisió conjunta de les autoritats espanyoles i marroquines. Tot i que reconeixien que hi havia un conveni entre tots dos estats que preveia fer-ho, entenien que aquell acord governamental no podia menystenir els drets dels menors estrangers i que l’estat espanyol estava obligat a tramitar un expedient per a cada un dels menors, en el qual s’examinés i comprovés quina era la millor opció aplicable en cada cas. Tant l’Advocacia de l’Estat com el representant de la Ciutat Autònoma de Ceuta s’hi van oposar defensant que tot s’havia fet en el marc d’un tractat internacional entre tots dos països.
El Jutjat de Ceuta que va conèixer l’assumpte en primera instància va donar la raó a l’associació recurrent. El Tribunal Superior de Sevilla va confirmar aquella decisió. I ara el Tribunal Suprem ha avalat les dues resolucions i ha declarat que el govern no podia fer d’aquella manera aquell retorn massiu i injustificat. Posa el dret dels menors, reconegut per la legalitat espanyola vigent, per damunt dels pactes que pogués haver signat l’estat espanyol amb d’altres estats. Confirma, per tant, que el retorn dels menors al Marroc va ser una actuació absolutament al marge i en contra de la legalitat vigent.
Per una vegada, i sense entrar en disquisicions sobre les possibles segones intencions del Suprem, deixeu-me aplaudir sense reserves aquesta sentència.
