És tan senzill arribar a qualsevol informació que les classes presencials esdevenen obsoletes. Explicar la Renaixença, les figures retòriques o Guimerà perd tot el sentit: tenim apunts, vídeos, enllaços. Sí que és cert que la reflexió d’un docent –d’un bon docent–, pot tocar la tecla de la introspecció i el qüestionament. Però és una probabilitat baixa, ínfima. I mentre a l’aula es lluita per la motivació i la personalització de l’aprenentatge, al defora, un exèrcit de youtubers i d’influencers en tenen la clau. Estic segura que més d’un professor d’institut ha pensat de fer les sessions al mateix temps que feia una rutina de cura per la pell de la cara o de maquillatge.
El mètode científic, que es basa en comprovacions de teories mitjançant l’experimentació sistemàtica, fa segles que fonamenta la nostra civilització. És a dir, tenir un mòbil a la mà, amb accés a internet, no ens ho han dut els anunnakis. Els científics, darrerament, es posicionen al marge, dient que no volen perdre el temps desemmascarant els convençuts de les conspiracions. Per un motiu pràctic: per explicar per què la Terra gira al voltant del sol o determinats moviments dels astres hem de parlar d’equacions que Newton i Einstein ens van deixar en herència. No gaire senzilles; que costen de posar en un YouTube Shorts, vagi per davant. En canvi, per negar la major només cal això, negar la major. Això i no tenir vergonya de fer bandera de la manca de coneixements.
Per a mi, la defensa de la terra plana no és més que l’esternut del refredat. Arribar a la conclusió que vivim en una esfera que sura en el mar, de manera personal, a banda de ser producte d’una ignorància supina, és d’un egocentrisme recalcitrant: si jo no ho entenc és que no existeix. Apa, endavant i frescor. Però, a més, publicar-ho a xarxes, fer proselitisme i intentar captar adeptes d’aquesta idea respon a un caràcter tendent a somiejos. Per a què? Bé, per tenir companys d’idees i sentir-se part d’un grup. Per tenir raó i justificar les pròpies decisions (això ho fem sempre, hi ha mil raons per ser el que soc i no ser el que ets tu). Però, a banda, és que, si a més a més, hom pensa que se l’ha triat, especialment, com Nostre Senyor a Maria, com Al·là a Mahoma, per difondre la il·luminació, la veritat a la qual acaba d’accedir –sigui la inexistència de la Covid, el terraplanisme, els ovnis de Montserrat o l’Elvis passejant per Mississipi– és que té uns deliris de grandesa incomparables. O poca vida i que la gent li fa poc cas, és igual. Però deliris de grandesa.
En algun moment, les elucubracions d’un ignorant van tocar la tecla correcta i ara vivim en un caos d’informació. No se sap com, vam acabar estimant el nazisme perquè ens diu el nom del dolent de la pel·lícula. Amb uns adults que som com canalla grossa, què volem? Com que els contes de nens petits i Hollywood ens han ensenyat que la culpa sempre la té el llop o el Dr. No, ara necessitem un objectiu definit per a tot el nostre odi. Negres, moros, dones, gitanos, okupes, sudaques. Així tot és més fàcil que no pas pensar que un sistema capitalista m’absorbeix i m’estossina; o haver de responsabilitzar-me d’una inèrcia social perquè jo, individualista sense ànima, em deixo engolir per scrolls sense límit des de la meva chaise-longue en lloc de mobilitzar-me al carrer o votar amb coherència.
