Alguns pensen que l’òpera és aquesta senyora grossa que per més que li clavin ganivets no para de cridar, mentre que altres opinen que el rock és només soroll. N’hi ha que diuen que el jazz és per a madurets desencantats que busquen fer una caneta a l’aire aixoplugats sota un gintònic i altres que el punk és per a gent combativa sense escrúpols que s’arrossega amb el kalimotxo. També n’hi ha que s’emperen que la música clàssica és música del badall, alhora que els de més enllà critiquen que el pop està prest per mastegar xiclet d’usar i llençar.
El reggae s’associa amb aquells ‘humillos’ que permeten prescindir dels solos de guitarra i el rap/hip-hop amb els de la gorra i els pantalons cagaus. El folk fa olor de vell i la cançó d’autor s’associa amb els ‘cansautors’. El heavy porta ‘muñequeras’ i el metall, grenyes. El flamenc es relaciona amb els gitanos, la fusió amb la nova onada d’hippisme perroflauta i l’electrònica amb els ‘peladillas chufleros’ que si no van grogui no suporten ni ells tanta ‘xumba-chunga’.
La música lleugera s’anomenava així perquè alleugeria els intestins per la penosa que solia ser i així vam arribar a la gran dimensió de l’horterisme il·lustrat imperant, evitant esmentar el ‘reguetonto’ i el seu fastigós ‘perreo’. No cal continuar repassant gèneres, estils i tendències perquè només hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta. Si hi hagués més escoles de música que uniformats pels carrers hi hauria més guitarres que armes i més artistes que assassins.
La música és un lloc on la felicitat deixa de ser inassolible. La música és vida. La música és el vi que omple la copa del silenci… Oh yeah!