La cultura popular és analogia de sentiment de pertinença. Les trobades de gegants, els aplecs de sardanes, els balls de bastons o els castells són passió, car tot un col·lectiu conflueix. Tals símbols representen Catalunya. La cultura popular és patrimoni immaterial i és futur. Ensems, els castells són patrimoni cultural immaterial de la Humanitat per la UNESCO ascendint a categoria universal. El proppassat cap de setmana vam veure com la Tarraco Arena al·ludia al cromatisme per enaltir l’esforç, la resiliència, la cohesió, el seny, la rauxa, la tradició, l’orgull i la catalanitat, atès que els castells són construccions vives, genuïnes i fibroses que inclouen l’arrelament social. Catalunya és inclusiva i, per això, els Govindes de l’Índia van fer pinya amb els Castellers de Vilafranca. L’artífex del concurs és Pau Casals, qui esbotzava “I’m a catalan” al discurs de la UNESCO el 1971. Qui no estimi la cultura catalana, no és català. Citant Anselm Clavé, força, equilibri, valor i seny si es vol acaronar el cel.
Sessió: No iniciada
