L’origen del tradicional torró de Nadal el situen els científics a la península aràbiga. El tractat De medicinis et semplicibus del segle XI, escrit per un metge anònim àrab, avala aquesta teoria, en el qual fa referència al Turun. Aquestes postres van arribar a les costes de la Mediterrània de la mà dels àrabs, especialment a Itàlia i Espanya. El torró, en versió espanyola, neix a les terres d’Alacant en el segle XV. En el regnat de Carles V ja era un dolç molt conegut.
Lacayos ladrones del dramaturg sevillà Lope de Rueda, publicat en 1541, és una de les primeres mencions escrites que es coneixen d’aquest. La trama de l’obra consisteix en la baralla d’un amo amb els seus criats perquè aquests s’han menjat la seva lliura de torrons d’Alacant que tenia sobre l’escriptori.
La història assenyala que l’ametlla i la mel ja van ser emprats en l’Andalús per a l’elaboració d’innombrables dolços. A la fi del segle XVI, un document del municipi d’Alacant assenyala que des de temps immemorials aquesta ciutat acostuma, cada any, per festes de Nadal, pagar els seus salaris, part en diners i part en un present que se’ls dona, d’una arrova de torrons. Amb el pas dels anys, les postres es va anant degustant sempre en celebracions i en les tradicionals festes de Nadal. Manual de Dones, anònim del segle XVI, ensenya a preparar la primera recepta que es conserva per fabricar torró. En aquest segle, el costum de prendre torró per Nadal es trobava estesa per tota la geografia espanyola, d’una manera especial, entre els sectors benestants de la societat. La utilització del sucre en l’elaboració del torró, pel que sembla, es va començar a afegir més tard, ja que s’esmenta a partir del segle XVIII, coincidint amb la plantació massiva de canya de sucre a Amèrica i l’extensió de la llibertat de comercialitzar des d’Amèrica a un major nombre de ports espanyols, entre ells al d’Alacant. El conegut torró de crocant i neu és d’aquesta època.
Amb el pas dels anys, Espanya s’ha convertit en el primer productor de torró i dolços de Nadal. Exporta cada any diversos centenars de tones de torró de Xixona a Iberoamèrica. També, a Extrem Orient i el Japó, i al Regne Unit, Alemanya i França.
A les terres de Lleida, per la seva part, la tradició de torronaire d’Agramunt apareix documentada per primera vegada l’any 1741, i les fires i mercats van estendre la seva fama com a torró tradicional per tot el territori. Tot i que durant algunes dècades del segle passat la producció va ser força dificultosa per la mancança d’ingredients, com l’avellana, es va poder mantenir la producció artesana.
