Encarem l’última quinzena de l’any, és moment d’endreça i potser de contrició. Sonen les trompetes i comença la carrera de fons de les festes, com un rosari resat en excés. I tots ben ateus cantant a cor que vols, descobrint amics invisibles, mentre als pessebres del món, aquest món més a l’est, més a l’orient, que creiem encara llunyà, neixen criatures de futur incert que són perseguides abans del primer plor, en aquesta història cíclica de la qual no sabem o no podem escapar. Fem bé, mirem endavant perquè no ens veiem capaces d’afrontar totes les misèries, no ens toca. Moltes som les que veiem resignades com encara no ha nascut ningú que tingui una visió clara del segon mil·lenni i ens indiqui –si us plau– un estel per seguir a peu, en camell o en tractor.
Sessió: No iniciada
