Grenyana i Butsènit, atesa la seva proximitat al riu Segre i a la séquia de Fontanet, la primera, eren els indrets on es cuinaven com a especialitats autòctones de la zona l’anguila i els crancs de riu. L’anguila, segons conten els nadius de l’entorn de Granyena, la van ensenyar a menjar els immigrants d’Andalusia i d’Extremadura al principi dels anys cinquanta. Fins aleshores no es consumia gaire, menys encara els crancs de riu.
Les anguiles es pescaven al riu Segre, al seu pas per aquest punt de l’horta, i també a la séquia de Fontanet. Acostumaven a pescar-les quan netejaven els braçals i els assecaven. Tot seguit les havien de netejar amb un drap a fi i efecte de treure’ls la viscositat que tenien. A continuació es tallaven a rodanxes i es fregien amb oli d’oliva, amb una mica de sal i pebre negre. Una altra manera de preparar-les era, després de fregir-les a la paella, acompanyar-les amb samfaina o també es podien cuinar amb arròs com si es tractés d’una paella de peix.
De crancs, que sempre busquen l’aigua neta per al seu desenvolupament, també n’hi havia molts als voltants de les partides de Granyena, Butsènit i Montcada. Els bullien amb aigua i sal i aquell color fosc habitual que tenen es convertia en un roig esclatant. També es preparaven cuits a la cassola amb un sofregit de ceba, tomata i alls i una picada de bitxo, pebre vermell, ametlles i un rajolinet de vi blanc, que els donava un toc picant. Los pagesos d’aquest lloc diuen que amb la contaminació del riu, les séquies i els braçals durant els anys seixanta, es van exterminar les anguiles i els crancs. La contaminació del riu Segre va ser provocada, principalment, per la paperera de Balaguer.
Als anys noranta es van repoblar alguns braçals i la séquia de Fontanet amb crancs de riu de procedència nord-americana, molt més resistents a les contrarietats mediambientals.
La cuina que s’ha caracteritzat al llarg d’una gran part d’aquest segle ha estat marcada per l’austeritat, per la mancança de matèries primeres i per la gran imaginació posada de manifest per les cuineres de casa. Fent un repàs al seu receptari més popular i més emprat a la vegada, trobem que un dels plats repetitius en la seva alimentació és l’escudella, feta amb algun os de pernil, un tros de botifarra i diferents verdures. Dintre del segment de cullera hi ha l’olla, que és una escudella més ostentosa perquè hi ha més carns. Pel que fa al berenar característic de molts dies de l’any, tant de grans com de joves, era el pa amb oli i sucre i el pa amb vi i sucre. També la xocolata amb pa.
De les moltes preparacions, dins aquesta austeritat a què he fet referència, hi ha plats tan contrastats com ara la carabassa amb arròs, la truita amb trampa, la truita de patata, la truita d’espinacs, els panadons de Quaresma, la cassola de dejuni, les sopes bullides, les sopes escaldades, els canelons de bròquil, els canelons de carn, les sopes amb timó o menta, l’olla verda, el conill amb arròs, les orelletes i l’arengada a la brasa.
Durant l’estiu s’acostumava a fer, en quasi totes les cases d’aquesta terra, la conserva per a l’hivern amb diferents fruites i hortalisses: el préssec, la tomata i els bolets, entre d’altres. Bullien els pots de vidre, hermèticament tancats, amb la conserva a dins, i ho feien al bany maria per un espai aproximat de 45 minuts. Després durant tot l’any menjaven d’aquesta conserva estiuenca.