Com tants altres fills boomers, vaig néixer en temps del Concili Vaticà II. Em van batejar en català, i quan de petit em duien a missa ja no s’oficiava en llatí, ni d’esquena.
Al meu bisbat d’origen, que no era el de Lleida, el mes de Maria al col·legi era en català igual que la catequesi, mentre que les classes encara eren en castellà. A Lleida això va tardar una mica més perquè hi havia un bisbe molt franquista i el teixit funcionarial i militar de la ciutat, gent d’ordre i de missa, eren de fora i castellanoparlants.
A casa vaig viure que de totes les administracions i organitzacions, l’església es va avançar a parlar la llengua dels meus pares i avis d’una manera natural i de ben petit vaig aprendre algunes pregàries i respostes i frases fetes que em resulta gairebé impossible traduir perquè em sonen estranyes, llunyanes, impròpies… De més gran vaig saber que el Cavall Fort o l’Infantil (després Tretzevents) eren revistes en català gràcies a l’aval dels bisbats (en aquest cas, Vic i Solsona). Vaig passar pels minyons escoltes, aleshores confessionals, una organització catalana del moviment Scout que era l’alternativa a la OJE falangista per educar-nos en el lleure i la natura. Quina sort, doncs, que bona part de l’església catalana del darrer terç del segle passat fos partidària de respectar la llengua del país i de promoure-la, fins i tot facilitant la integració efectiva de treballadors forans mitjançant les organitzacions catòliques proto-sindicals. A Lleida recordo gestions per demanar una (ni que fos una) missa en català a la catedral a finals dels ‘70. A les parròquies de la ciutat amb tota normalitat es feia missa en català o alguna en castellà però la catedral tenia uns canonges d’importació i una clientela per la qual el castellà lluïa més. Alguns encara hi insisteixen. Altres tornarien al llatí macarrònic, d’esquena, abans de cedir al català indígena.
Tots els idiomes, com la música, poden servir per resar (i per blasfemar) però fer-ho en una llengua que t’han imposat i que no et commou resulta difícil.
Entenc que els creients i practicants convençuts vulguin sentir el Papa de Roma a Catalunya en la llengua amb la que van aprendre a resar. Com una mostra de respecte, com la mateixa església va semblar entendre fa anys. Naturalment. Quan Màrius Torres parla de Déu en els seus poemes ho fa en català de Lleida.
