Non pogui guardar es hilats sociaus; m’emmalautissen; era television e era lectura des diaris tanben me deprimissen; acabi empuntant-me damb quinsevolha petita causa. Tot son males notícies. Coma s’era nòsta vida non auesse contribuït a crear un mon milhor: víuer ei cada dia mès costós, es intransigents se botgen ena proximitat e toti vòlen controlar era vida, era sua e era des demès. Cada dia i a mès gent que pense saber lo que cau hèr e aumenten es que vòlen trèir partit der esfòrç des auti, sense dar arren a cambi. Non pare de rondar-me eth cap; lèu me marejaria. Reivindicar era mia lengua en un mon plagat de totalitarismes, d’estructures menaçantes que vòlen intervier e controlà’c tot ei pesat, dolorós, cansat…
Es perturbacions mentaus s’an incrementat e lèu menacen de convertir-se en pandèmia, es crisis sanitàries e es credulitats en solucions magiques sense fondament s’incrementen e hèn créisher era desconfiança.
Eth sistèma educatiu s’enfonse; es escòles ja non son eth lòc des deth que progressar enes diuèrsi encastres dera vida; era relacion des mainatges e des famílies damb era escòla ei desvarganada, pervertida e malautissa, eth professorat ei objècte d’ua desconfiança sociau creishenta e es podèrs publics non son capables de transformar era tendéncia. Era IA controladora va agarrant fòrça. Tot e que cada dia s’exprèsse milhor en occitan e en aranés, s’implante ràpidament en tot desnaturalizar era nòsta condicion umana e en tot dar-mos a enténer que lèu-lèu seram dependents de quate multimilionaris que controlaràn es nòstes actuacions e eth nòste pensament.
Es creishentes epidèmies se hèn incontrolables, es cambis climatics mos oferissen ua vida damb mès risc, damb mens esperança, damb mès dificultats. Es corruptèles des governants amplissen eth nòste dia a dia de desconfiances, de desvaloracion democratica.
Era majoria des joeni non cren ena democràcia e vòlen regims totalitaris. Vau a hèr 70 ans e senti que me hèn a sénter er edatisme. Era discrepància ei considerada un atentat e non pas ua contribucion democratica; era relacion entre partits politics s’enlordís e empodoe era participacion en generau; er individualisme se torne mès insolidari, era accion paternau e subvencionanta der Estat ei asfixianta… E entre tot açò seguim reivindicant eth besonh de sauvar era nòsta lengua occitana, tot e que sentem que mos perdem en un mon qu’a d’autes prioritats.
Quan reclamam ua actitud positiva entara lengua mos guarden de naut en baish e mos dèishen anar un “ja veiram”, “vam a sajar” o senzilhament non t’agarren eth telefon o non contèsten ath corrèu electronic.
Era administracion d’Aran ofèrte corsi d’aranés que son insufisents per diuèrsi motius mentre met quauqua frase polida en aranés en quauque autobús, organize concorsi, de literatura, de cançons, de videos… e pòga causa mès. Era administracion de Catalonha hè declaracions e accions en favor deth catalan e se desbrembe der occitan; no’n parlen. Es occitanistes manifèsten desproteccion institucionau en França, en Itàlia, en Catalonha… I a ua persecucion contra eth catalan en Aragon, en País Valencian, enes Isles… e aguest tapatge se sent cada dia mès enes espatles der occitan. Coma un veu que mos sansoneje que s’acabe.
Cada dia sò un shinhau mès sharramostit: me trapi damb publicacions, libres, revistes, panèus… hèti sonque en castelhan en Aran e darrèrament comenci a trobar-me’n fòrça en castelhan e anglés.
Es guèrres son en increment: Palestina, Sudan, Siria, Yemen, Ucraïna…, i an de mès en mès minories etniques que son perseguides: es rohingyas, es kurds, es jazidies, es hazara, es armenis, es pòbles indigenes…; es despenes en defensa creishen, era menaça de convertir-mos a toti en militars ei real, es poténcies vòlen èster mès potentes, era manca de respècte per civilizacions diferentes ara nòsta ei contínua; era pòur per ua immigracion massiva determinada, en casa nòsta, mos inquiète.
E ath deuant de tot aquerò cada viatge que hèm ua auanç ena promocion der occitan, semble que non mos escote arrés e qu’era nòsta accion respon a critèris de un aute temps; es joeni an d’autes prioritats. Ei ua societat que s’endormís anestessiada.
Es patrons moraus de hè quauqui ans an quedat desfassats. Eth mercat ei cada dia mès complicat; era evolucion economica que se presente en positiu està consolidant ua fractura sociau insauvabla.
E ena mòrt de Edgar Morin pensi que segurament auie rason, que perdem era valor etica e era identitat, que mos manque coneishement e que toti aguesti maus son interconnectats.
Eth cap me petarà, sò maucontent; eth mèn mauestar se hè gran, creish per moments e per dies; me torni planhós; metabolizar aguestes contrarietats non ac poderè hèr. E entre tantes adversitats seguim pensant ena nòsta lengua occitana, en aranés, però mos resignam a víuer en castelhan e acabam veiguent qu’ath nòste entorn se manifèste de mès en mès qu’en castelhan tanben podem víuer. Però… maitant! Non abandonaram!
