Comencem una setmana en què l’atenció general i la dels mitjans de comunicació estaran concentrats en el viatge de la màxima autoritat de l’Església catòlica a Catalunya i a Espanya.
Dono per descomptat que és un esdeveniment que satisfarà enormement els catòlics catalans i espanyols. Per a la resta, no deixarà de ser un fet transcendent, sobretot tenint en compte la seva vinculació amb el progrés d’un monument com la Sagrada Família i les visites significatives que el Papa te programades a Can Brians, a una parròquia del Raval i a Montserrat. Estic convençut que seran notícies dignes de seguir i, si el tarannà de l’actual pontífex continua sent el què ha demostrat en les seves anteriors manifestacions, la cosa promet ser interessant.
Però és clar, aquesta atenció mediàtica també te d’altres conseqüències, potser no tan desitjades per l’Església. De fet, ja ho hem pogut comprovar aquesta passada setmana. La discussió en torn de l’ús del català que farà el Papa durant el viatge, i especialment en l’acte de la Sagrada Família, n’ha estat un bon exemple. Sembla mentida que una institució amb tants segles d’existència i acostumada a relacionar-se amb tants pobles i tantes llengües diferents encara s’entrebanqui amb temes com aquest. No em crec que ningú s’hagués adonat que era un tema delicat en el qual calia tenir i demostrar un criteri clar. He sentit algunes declaracions de responsables de l’Església, entre elles les del Bisbe de Lleida, i m’han semblat de tot menys clares.
L’altre tema que ha sorgit aquesta passada setmana és el del tractament que ha fet l’Església de les denúncies d’abusos sexuals per part de capellans. S’ha publicat un reportatge al diari El País que fa recompte dels nombrosos casos de tolerància, i a cops d’encobriment descarat, en relació a aquesta mena de denúncies. Tampoc en aquest tema crec que l’Església hagi estat prou contundent. És cert que en moltes ocasions ha demanat perdó i ha reconegut l’existència d’abusos. Però en aquest cas se li està recriminant que hagués volgut tapar-los i en moltes ocasions ho hagués aconseguit. Penso que l’única resposta hauria de ser la de desenterrar la documentació dels casos i reconèixer una mala actuació en aquells en què es comprovés la mala praxis de la jerarquia eclesiàstica. No hi veig cap altra alternativa. Per respecte a les víctimes i com una manera de redimir-se davant de la societat en general.
Quan jo era molt jovenet es va viure un moviment en el sí de l’Església que es va conèixer com a “aggionamento”, dins del qual es va inscriure el Concili Vaticà II. Volia posar-se en sintonia amb la societat, de la qual s’havia anat allunyant. I ho va aconseguir en bona part. Un canvi emblemàtic va ser precisament l’abandó del llatí com a llengua de la litúrgia. La intenció era bona sense cap dubte. Però és evident que no n’hi ha prou amb haver-ho fet en un moment determinat. Crec que haurien de fer l’esforç de mantenir aquesta sintonia i “aggiornarsi” contínuament. I en aquests dies previs a la visita papal m’ha semblat que no estaven gaire al dia.
