S’ha il·luminat un nou cine, o ha ressuscitat. És l’OCINE Premium. Ocupa el lloc dels Lauren, al marge dret o esquerre del Segre, segons per on t’hi atansis. Des d’allí observo l’skyline de la ciutat que més em mola. La Seu Vella retallada a ponent, l’Ajuntament, el Montepio i el riu que ja és un river. Tornem a l’OCINE, per cert s’han deixat una “h” darrera la “o”. Abans d’entrar a les sales, em passejo pels passadissos. Cinèfils, ells. I lleidatanitzats! Hi veig una imatge del King Kong grimpant pel campanar de la Seu Vella. Obro parèntesi (una imatge semblant, la que acompanya aquest article, la va parir allà pels 70’s el desaparegut Sergi Talamonte il·lustrant un cicle de cinema fantàstic organitzat pel cine-club l’Esquella. ¿Una sorprenent casualitat, no?) Tanco parèntesi.
En un altre passadís, un fotograma del film francès Chocolat, on, per allò de caure bé a la parròquia ilerdenca, el bombó que el Johnny Depp li dona a la Juliette Binoche, s’ha convertit, hòspita, en un caragol bover. Resumint, els murals recullen la idea que els gironins (l’empresa Ocine) tenen de la cultura lleidatana, alcalde Larrosa… Sigui com sigui, a qui ens agrada el cinema estem d’enhorabona. És d’agrair que s’obrin noves sales i no que es tanquin com succeïa els darrers anys. Les sales són confortables, tant que alguns s’hi emporten el dinar (?). I si la pel·li no t’agrada, el disseny de les butaques et permet fer una còmoda migdiada. Ah! i les nenes i els nens disposen d’una sala que els acull qual xiquiparc. Vaja que, a poc que es descuidin, les famílies s’hi poden quedar a viure. A servidora, però, el que em complau és que a la fi hi hagi un cine com deu mana dins els casc urbà. Amb pantalles gegantines i un so a la page.
Això és un cine! I el cinema espectacle. Veure’l en mini sales i pantalles petites, em remet al televisor de casa…
Desprès està allò del ritual. Sí. Per molt que s’apliquin els de Netflix (el cinexin postmodern) i altres abominacions d’estar pel sofà, res no podrà substituir el ritual que inicio en el moment que surto de casa, compro una entrada i m’endinso en un cine a l’espera que la pel·li m’exciti, em commogui o em faci riure.
Tot allò que passa en una sala fosca quan la pantalla s’il·lumina i els protagonistes guanyen vida. Així que benvinguda l’obertura dels renovats Lauren. Per cert, ¿per a quan la del Principal feliç Larrosa?