Deixant Balaguer enrere, t’endinses cap al nord-oest per la famosa recta de la carretera d’Alfarràs, al més pur estil San Francisco. Hi passa molt forà per allò de Barcelona-Baqueira i trobo, que és poc assenyat no fer esment ni mai fixar-se, que s’estén a la nostra dreta la Serra llarga-Secans de la Noguera. D’una bellesa inusitada i amb els camps de blat a l’estiu farcits de puputs roges, molt bells per extensos i que deixem enrere, de cua d’ull, com un fil roig que lliga els pobles de Castelló de Farfanya i d’Algerri, amb els vestigis romàntics del Castell de la Figuera si mai desviessis a mà dreta. I una serra, amigues, sempre és una riquesa, que els turons amaguen història i pagesia, saviesa i que Alfarràs no és una cruïlla, és un poble.