Qui no vol ser feliç? La pregunta és retòrica, esclar. Tothom vol ser-ho. Però, no està al nostre abast. Segons la ciència, no estem dissenyats per ser feliços, sinó per a reproduir-nos i sobreviure. Una persona satisfeta no es mantindria en guàrdia davant les amenaces per a la supervivència. No obstant, l’enorme indústria del pensament positiu, com també la de l’entreteniment, han contribuït a crear la fantasia que la felicitat és una meta realista. Happycràcia en diuen d’aquest neguit social que ens obliga a ser feliços. Neguit al que su suma el Govern de la Generalitat. El 16 de gener, va fer pública una enquesta als catalanets i les catalanetes amb la finalitat de mesurar el nostre grau de felicitat. Saber què genera el benestar a la societat catalana els pot facilitar, diuen, dissenyar polítiques concretes que ajudin a millorar la nostra vida. Lloable propòsit. Però…
Què vol dir ser feliç? La felicitat no es defineix, s’experimenta. I és un estat transitori. Segons el dia o la sort que tinguem.
Per mostra, una de pilotes: l’any 2012, segons la revista Forbes, Barcelona era considerada la tercera ciutat més feliç del món. La causa? Tenir el millor equip de futbol. Ara és la més infeliç, no? Per cert ¿tot fent l’article, feia una altra cosa..? Total, que l’enquesta doni notable en felicitat a la població no és creïble. Dependrà de les circumstàncies que visquin els enquestats. Seria arriscat, doncs, dissenyar polítiques a partir d’aquesta dada. Si a més ens adonem que la hipocresia, perdó, l’happycracia, moltes vegades no fa millorar el nostre estat sinó que genera angoixa i frustració, a què respon l’enquesta? La Generalitat toca el violó i el virolai. Podem intuir raons sospitoses. ¿Per què no ens pregunten sobre la gestió del govern? Si fos òptima no caldrien enquestes, oi?… Servidora, per si de cas, viu instal·lada en la infelicitat (7è, 2a), sense desestimar el plaer que proporcionen les coses petites. El “tamany” sí que importa.
El plaer i el dolor s’acomoden millor a la meva realitat que la recerca inassequible de la felicitat. ¡Frase! Deia Albert Camus: “Mai no seràs feliç si segueixes buscant què és la felicitat”. Instants després, moria atropellat. Per a l’existencialisme, l’infern són els altres. La insatisfacció m’empeny i, sobretot, riure’m de mi mateixa. La diversió està assegurada. ¡Hòstia! ¡Se m’han cremat els ous!
