El català sembla que es mor, però encara no és mort. Haurem de pedalar força tots plegats perquè gaudeixi d’una vida sana i el més llarga possible. Però fent una ullada a la realitat que ens envolta ens adonarem que el seu ús està davallant de manera molt preocupant. Vivim en un país que es diu Catalunya i que té una llengua pròpia, llavors per què sembla que ens fa fins i tot vergonya d’utilitzar-la? El problema és que aquest país és dins d’un Estat centralista totalment immobilista què, paradoxalment, no dubta a vanagloriar-se de la riquesa que representa la diversitat de llengües que s’hi parlen però alhora les menysté sense cap mena d’escrúpol, per exemple posant pals a les rodes perquè no arribi a ser llengua oficial a Europa. Però tenen la paella pel mànec i ha de ser des d’aquí què hem de lluitar per la supervivència del català i el Pacte Nacional per la Llengua –per cert, qualificat ràpidament de “dictadura lingüística” pel segon partit polític estatal, hereu d’aquells que quan parlaves català et deien “hable, no ladre”– signat pel Govern amb alguns partits –malauradament no tots– i entitats culturals cal considerar-lo, en principi, un pas endavant. Nosaltres, al carrer, podem fer algunes coses senzilles però que sumen: quan un cambrer estranger ens torni el canvi, hauríem de provar de contestar-li amb un “gràcies” i no amb un “gracias”. Cal compromís.
Sessió: No iniciada
