El canyís ens enamora, té l’encant de fer-te saber que hi ha aigua prop i que alguna polla d’aigua volta per la séquia. Les canyes, difícils de veure si no és a l’Estany d’Ivars, i necessàries com són per l’equilibri i depuració de les aigües. Formava part del paisatge aquell amuntegament de canyissos plegats en farcells gegants, de dos o tres metres. Sempre arrepenjats a la paret d’alguna era. Per la canalla, aquella arquitectura simple era un món de cabanes i de possibilitats infinites. Amb un vencill i una mica de tècnica podies construir estructures que ara serien de seminari d’aprofitament de recursos. I la textura, passar la mà per les tiges fines, desenganxar la primera pell, l’olor que feien i vigila no et burxis un ull. I no t’esgarrinxis amb los cards.
Sessió: No iniciada
