Com la majoria de lleidatans, i més els que encara ho havíem viscut de petits o joves, la imatge del “Baratillo” al carrer Major, l’estesa de joguines i pilotes per tota la façana, els pianos a peu de carrer i algun ninot mecànic com el mico amb bicicleta és, a més d’una imatge entranyable, un signe identitari de la ciutat i un bon reclam per als visitants.
Tenim més desdibuixat l’interior de la botiga. En la boira dels anys passats recordo vagament haver-hi entrat. També hem oblidat qui, quan i per què el va muntar. Encara gràcies si recordem “lo Josep del Baratillo” d’una vella estrofa del Garrotín. L’oblit és cruel fins i tot per les històries que encara ens fan somriure. Coneixem però la persona que va col·leccionar part d’aquestes joguines antigues, ben bé peces de museu moltes d’elles, i la seva insistent demanda de fer un museu a Lleida. Parlem-ne: Molt haurien de canviar les coses a la nostra ciutat per endegar un Museu nou. Entre els oblits cruels que esmentàvem podem recordar la proposta d’un Museu del Ferrocarril, o del Museu de Setmana Santa. També va córrer la idea de fer un Museu del Còmic i altres arts de la imatge… Per no esmentar el gran projecte del Museu d’Història de la Ciutat, i l’iniciat equipament anomenat Museu del Clima… entre tants altres projectes. Mirem-ho al revés i mirem què tenim: El Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, amb la petja negra del litigi però ben dotat, d’interès nacional i funcionant. Tenim el Museu Morera, que estrenarà seu pròpia després de més d’un segle de precarietats, i esperant que la seva dotació estigui d’acord amb el nou estatge i les necessitats actuals.
Ja està!, i han costat prou. No tenim cap més Museu que es pugui dir tal seguint les lleis i normes vigents d’UNESCO, de l’Estat i de l’autonomia. A més tenim un anomenat Museu de l’Aigua que és una idea excel·lent amb patrimonis excel·lents i altres que s’hi haurien de sumar, que mai ha estat ben dotat ni ajudat com per convertir-se en el que li pertoca i fer que sigui Museu amb tots els requeriments. Hi ha un aplec de col·leccions que es diu Roda-Roda que manté una activitat prou interessant. Tenim un Arxiu Arqueològic interessantíssim que sembla que s’ha d’incorporar al Museu de Lleida; tenim, en una altra mirada, la Casa dels Gegants… i moltes altres col·leccions privades d’altíssim interès que no compleixen els requisits d’una institució cultural oberta amb garanties suficients: des de les ciències naturals (fòssils, minerals), tecnològics, industrials, gràfics (el Dionís insisteix!) i de tota mena. És cert que de molts conjunts de coses més o menys exposades en podríem dir museu o col·lecció, però en una ciutat que no ha estat capaç de resoldre aquestes qüestions en dècades jo no em puc creure cap nou Museu, ni tan sols un equipament digne que aculli alguna col·lecció com per exemple la que té el senyor Gigó. No ens enganyem més: una cosa és una activitat que es diu exposició i una altra una institució que es diu Museu.
En la meva modesta opinió, començaria per fer feina i no per tenir un altre titular a la llista de projectes promesos, fallits i desesperants per als que ens motiva el patrimoni.. I crec que seria fàcil consensuar una proposta en dues parts. Una, refer el Baratillo en una façana del carrer Major (les pilotes, algunes joguines, els pianos…) i comprometre-hi un manteniment en el marc de la imprescindible revitalització i dignificació de l’eix comercial, un eix que s’està exhaurint en una mort lenta de franquícies d’ungles i carcasses de mòbil. L’altra part, plantejar-se a mig i llarg termini quin model patrimonial de ciutat volem, quins equipaments públics estem disposats a dotar seriosament i quins d’aquests seran museus i col·leccions dels quals ens podrem enorgullir en el futur.
