Un any més s’ha esfumat de les nostres vides, un any més se suma a la nostra existència, un any més d’incertesa se’ns posa a tir. Any nou, vida nova. Això és el que es repeteix cada any per aquestes dates. Tothom vol pensar que aquest serà menys dolent que l’anterior, encara que després resulti pitjor. Quan s’estrena una nova etapa, les il·lusions s’encenen i l’horitzó no es dibuixa tan negre.
Enmig de l’empatx de tanta farsa política, s’aveïnen 12 nous mesos per a continuar acumulant experiències, mentre la rutina a la qual ens han arrossegat els que tots sabem ha deixat aparcats els millors desitjos de molta gent que es manté expectant pel que pugui passar en el futur més immediat. La lluita cansa, però cal tenir clar que és preferible morir dempeus que fer-ho de genolls.
Tant de bo aquest nou any que acabem d’estrenar estigui ple de bonics contes que es tradueixin en històries reals amb desenllaç feliç. És la millor de les opcions, perquè quan les coses van malament, el més intel·ligent és no posar-les pitjor. Mai cal oblidar el consell dels savis: “Si plores per no veure el sol, les teves llàgrimes no et permetran veure les estrelles”.
Quan passin aquestes festes de feliç falsedat i ceguesa intensa no queda una altra que seguir esperançats en què aviat algun dia surti el sol de veritat. Continuarem alleujant les penes sota el lema de “Soy un sol: salgo y me pongo”. Malgrat que tot torni a la més pura de les rutines, pregunto any nou, vida nova?… Oh yeah!
