Les potents distopies que ens regalen el cinema i les sèries són sempre fosques i desesperançadores, tenim aquesta tendència, sempre ens apuntem a un drama i al pitjor escenari possible i és perquè, de rerefons, això demostra la nostra resiliència i ens inculca el necessari missatge de passi el que passi ho resistirem. Que una història real no t’espatlli una bona ficció. Tot i que seria menys manipulador i finalment, més crític. Us imagineu sortint al carrer en massa per reivindicar la figura d’una poeta?, o la gent victorejant davant la seu del govern perquè els pagesos han tingut una collita extraordinària? No us alarmeu, estimades, només és una fantasia, ja he dit que parlàvem de distopies i no d’utopies.
Sessió: No iniciada
