Fa uns anys, a primera hora del matí, quan estava entrant al Diari de Tarragona, vaig rebre una trucada de la mare. “Nen. Vine de pressa. El teu pare s’està morint”. Aquella trucada va deixar en el meu cor una ferida que mai he pogut oblidar. Una ferida que he volgut negar que tenia fins que he llegit el llibre de Teresa Ibars, La mort de l’altre. Cap persona m’ha fet riure tant com la Tere. Les caminades amb el Centre Excursionista de Lleida eren per petar-se de riure. En canvi, ara m’han saltat les llàgrimes de la mà escrita de la Tere. Amb La mort del l’altre també “he analitzat l’inventari dels meus adeus” i he “endreçat quimeres que tenia inoculades des de la mateixa infantesa”. Com li ha passat a la Tere, també en el meu cas “la padrina era una presència eterna des del meu primer record”. La padrina de la Tere “va morir tranquil·lament a casa després de menjar-se un iogurt a l’hora de berenar”. La meva padrina va morir molt tranquil·la mentre m’engegava: “Em sap greu morir-me perquè no podré llegir la Punxa”. L’hauria matat! Però, com deien les padrines, la de la Tere i la meua, “cal anar fent”. Per això Tere Ibars, ha escrit La mort de l’altre per alliberar-se “dels pensaments recurrents de malenconia, soledat i sofriment” com va fer Emil Cioran amb el seu En els cims de la desesperació. El llibre de la Tere és un exercici literari per vèncer la mort del seu company i el meu amic, el Xavier. I també és la consagració de Teresa Ibars en el pedestal dels millors escriptors de Ponent.
Sessió: No iniciada
