Diuen que “no hay mal que por bien no venga” i, com que no ens queda cap altra que ser positius si volem passar somrient per aquesta vida, els músics de casa es poden sentir més feliços que temps enrere ja que tenen més cabuda a les festes del seu propi poble.
Les festes majors d’una ciutat que es preï estan pensades per convidar la ciutadania perquè surti al carrer i practiqui una gran vida social. Relacionar-se amb els altres comença a ser un miracle en aquesta societat de consum de l’home contra la màquina. Per això, quan hi ha un reclam exterior, els carrers s’engalanen i l’ambient fa olor de festa, és moment idoni per intercanviar alegries.
Perquè la celebració tingui tot el seu esplendor ha d’existir un cartell de propostes artístiques atractives per a un ampli sector encara que això millor ignorar-ho. En les cinc dècades que comparteixo aquesta trista i desagraïda ciutat, sempre vivint la música amb intensitat, els concerts de festes als Camps Elisis els he vist de tots colors. Però si em quedo amb un que em sorprengués per sobre de tots -deixant al marge grups com Los Suaves o Angelus Apatrida, pels quals sento autèntica devoció, o fins i tot Ramoncín- aquest va ser el del 2008 amb l’actriu Juliette Lewis convertida en estrella del rock.
La joveneta de ‘Abierto hasta el amanecer’ i de tantes altres bones pel·lícules va demostrar sobre l’escenari que és un autèntic remolí, una mena d’Iggy Pop en femení. També hi va haver cites concertístiques a l’antic Velòdrom o on fos Mercat dels Pagesos, ara ocupat per ‘La Lletja’. El que mai no ha canviat és que per a les Festes de Maig sempre plou… Oh yeah!
