Ara que anem de mal en pitjor i estem en plena Setmana Santa (Santa Setmana), explicarem algunes de les moltes mentides a què estem subjectes. Després de la proclamació de la Constitución Española el 1978, Espanya és formalment un Estat aconfessional, mantenint relacions amb els diferents credos: “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la iglesia católica y las demás confesiones”.
No m’ho diguis que m’ho crec. No tots els estats anomenats laics (que no tenen ordres clericals) ho són completament a la pràctica. Al què ens toca compartir la majoria de les festivitats cristianes són festius. Per alguna cosa deu ser. La temàtica religiosa sorgeix de fins a sota les rajoles. Recordo que en la meva infantesa el clima de la ‘Llei del Terror’ planejava i el sentit de culpabilitat era el nostre aliat.
Algú em va comentar en certa ocasió que si algú necessita religió per ser bo, llavors aquesta persona no és bona, és com un gos ensinistrat. La veritat és que de petits estàvem cecs per aquesta fe que és com el fum i de grans cal posar-se cecs per oblidar-se de tanta mentida podrida que ens han fet empassar.
Com diu Mafalda, “de tanto ahorrar en educación, nos hemos hecho millonarios en ignorancia”. Tot indicava que amb el pas del temps i una vegada superades les adversitats tiràniques aniríem endavant, però lamentablement anem enrere fins al punt que la llibertat d’expressió és una fal·làcia, com s’està comprovant diàriament. Sempre he fet broma dient que millor dir ‘em cago en la llei’, que no ‘em cago en déu’, perquè si déu està al cel la força de la gravetat farà que et caigui a sobre la teva pròpia merda.
Sense remei, passarem a l’intermedi. En definitiva, com sempre ha estat, és i serà, amb l’església hem topat… Oh yeah!
