La gran part de la història, o la més important, de la denominada música moderna es va concentrar entre finals dels seixanta, tota la dècada dels setanta, la majoria dels vuitanta i una mica dels noranta. Salta a la vista (o millor a l’orella) quan se senten les darreres tendències, exemptes de qualsevol indici d’originalitat.
Tot el que s’està component des de llavors té clares referències a aquesta època daurada en què el rock’n’roll es va forjar com a tronc ferm a una gran varietat de ramificacions batejades amb diferents etiquetes (hard-rock, glam, punk, metal, heavy, thrash, etcètera) però alimentades en definitiva per la poció que emana la sàvia central.
Per això, que ningú s’escandalitzi quan algú afirma que li agrada la música clàssica esmentant a ‘sus majestades’ els Rolling Stones, Deep Purple o Black Sabbath. El pilar del qual se sustenten els ritmes tenen el punt de partida dels setanta, per la qual cosa no és estrany que, a la ‘vejez viruela’ i per al deliri dels seus seguidors, es tornin a reunir les velles glòries del rock.
Paral·lelament també proliferen les bandes tribut que s’encarreguen de reviure l’esperit i la música d’alguns dels monstres del rock, emulant aspecte, posis i vicis. És l’exemple de Letz Zep, un quartet britànic que sempre triomfa en aquesta ciutat quan ve i que el proper diumenge torna per setena vegada al Cafè del Teatre (20.00 hores. 20 i 25 euros) amb la vitola de l’èxit assegurat després d’estar recorrent mig món fent-se seu des del respecte el sagrat repertori d’una de les formacions imprescindibles de la història de la música: Led Zeppelin.
El més normal és que aquests concerts convoquin un nombre més gran de públic ja que el repertori és conegut, serveix per entaular comparacions amb els originals i fins i tot per treure’s uns quants anys durant la descàrrega. No m’agraden les bandes tribut però també reconec que algunes s’ho fan molt bé, com Letz Zep… Oh yeah!