Som un país de filtracions. Dos casos tenen una rellevància especial: La investigació al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per haver filtrat, presumptament, documents del cas González Amador, parella de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso; i l’altre cas d’humitats judicials és l’interrogatori (fastigós per dir-ho suau) del jutge Adolfo Carretero a l’actriu Elisa Mouliaá i a l’exportaveu de Sumar Íñigo Errejón. La informatització dels jutjats ha propiciat que el secret de sumari sigui una facècia. Abans era molt difícil filtrar una causa. Com a màxim hi havia una còpia que es feia amb paper de carbó. No hi havia ni fotocopiadores. Un amic advocat, Paco Zapater, explica una anècdota fabulosa. Una vegada duia al cotxe l’únic exemplar d’un sumari. Eren temps en els quals l’aire condicionat dels cotxes consistia a obrir la finestreta. Un remolí es va endur el sumari. L’escampall de fulls va revolar per la cuneta de l’autopista. Van recular i a peu pel voral van recuperar, un a un, tots els fulls del patracol. Ara els sumaris volen per les xarxes socials com el secret de l’ametller, que ningú havia de saber-lo i tothom el va saber.
Sessió: No iniciada
