Recordeu quan els anuncis de feina dels diaris en paper –gairebé tots en llengua castellana– començaven o acabaven amb l’advertiment: Imprescindible buena presencia? Per descomptat que anaven dirigits a dones. Que ja se sap que als homes se’ls demanava polidesa en el seu aspecte i un tracte correcte. Amb això i amb la gràcia de saber fer una bona encaixada de mans, ja es podien presentar a qualsevol entrevista. Però les noies no. Havien de tenir bona presencia. L’aspecte físic no normatiu era sancionat. Quina altra paraula, si no, empraríeu per definir que som excloses de la llista de les seleccionades només perquè aquestes són més guapes. El masclisme més bàsic i tolerat redactava el contingut d’aquests anuncis quan l’any 2000 ja cavalcava ple de reformes educatives i promeses de canvis socials.
Convençuda que el meu paper de tutora podria fer reflexionar uns caparrons adolescents i rebels de catorze anys, em vaig dedicar a retallar un bon nombre d’aquells anuncis que d’una manera o altra donaven a entendre que les noies que es presentessin com a candidates havien de complir uns requisits estètics, faltaria més. Em va quedar un full DIN A4 ennegrit amb els requadres apaïsats que reclamaven a les noies atractives que es presentessin a tal o qual lloc. Per engegar polèmica a la classe, vaig intercalar alguns anuncis que anaven dirigits a aspirants del gènere masculí en què importava un rave si eren o no agraciats, i es feia prevaldre la seua formació i experiència. I així, armada amb aquell feix de fotocòpies vaig engegar la classe de tutoria, esperant la reacció irada del públic davant la injustícia. M’agradaria poder afegir un exemple gràfic amb el text d’alguns d’aquells anuncis, però lamentablement –o no– fa uns anys vaig llençar a la deixalleria totes les fitxes, redaccions, programacions i materials didàctics que ningú no necessitaria mai més. No en vaig sortir pas mal parada perquè a canvi vaig rebre un sac de fem, cosa que trobareu lògica quan sapigueu quin efecte va causar en l’alumnat aquell recull de paperots. Però això és normal, profe –va dir una de les meves alumnes més valorades quan vaig donar a entendre que entre dues candidates es triaria la més afavorida físicament, encara que el seu nivell d’anglès fos inferior que el de l’altra– una noia maca sempre atreu més. No va fer altra cosa que verbalitzar el llegat del patriarcat. Ella, que era noia. El meu missatge havia caigut en un pou mort.
No fa tant de temps, una amiga de fa molts anys va presentar-se a la convocatòria d’un curs de formació per ocupar un càrrec de secretària en una empresa del sector tèxtil. Seria seleccionada qui obtingués millors resultats. Però jo sé de primera mà què va passar quan va presentar-ne la sol·licitud a les mateixes oficines de l’empresa. Un cop va sortir per la porta, els seus futurs possibles caps ja van deixar clar amb comentaris de menyspreu davant la resta d’empleats que ella no seria pas l’escollida. No, la meua amiga no responia als cànons de la dictadura estètica que cada vegada se’ns imposa més. Tant fa com la imagineu. I tant fa l’edat que tingués. No havia de desfilar per una passarel·la. Tres setmanes després, quan li van comunicar que no la contractarien es va convertir en una víctima més del masclisme instaurat al món laboral. Els jefes volen noies guapes al seu voltant que els alegrin la vista de bon matí. Potser tindran la decència de no arrambar-les ni dedicar-los-hi comentaris lascius, però les exhibiran com un trofeu. El masclisme pur i dur desclassificava d’entrada la resta per poc agraciades i per tant poc desitjables, i aquestes es veien obligades a tornar a fer cua, com quan en un tràmit oficial ens diuen que ens falta un document imprescindible. I un altre cop, el llegat maleït: el meu pare ja em va dir que acabarien donant-li la feina a una de més guapa.
Me neither (a mi tampoc) podria haver estat la protesta precursora del Me too. Hauríem –haurem– d’haver alçat la veu amb valentia i convicció contra la discriminació estètica. Però es fa difícil cridar quan tens la sensació que el teu lloc és sota l’aigua.
