Aquest cap de setmana he vist la sèrie Adolescence i encara estic trasbalsada. Finesa, contenció, sobrietat i rigor britànics al servei d’una història duríssima que retrata la nostra societat en la seva part més fràgil, al voltant dels menors, les famílies, les xarxes socials i les escoles. A banda de la meravella fílmica de gravar cada capítol amb pla seqüència i de la genialitat actoral (especialment del pare i el fill), cada escenari i trama estan tractats amb sublim sensibilitat abordant temes escabrosos com el bullying i la masculinitat tòxica. Posa un mirall davant de pares, fills, mestres, educadors socials, psicòlegs, policies i de tothom per explicar-nos un episodi de violència que ens remet a la trista actualitat, com el succeït a una educadora social de Badajoz. Algunes escenes et deixen clavada a la cadira, amb un nus a l’estómac i llàgrimes als ulls. Les vivim amb la mateixa tensió i intensitat que els seus protagonistes. Adolescence mostra la nostra vulnerabilitat en un món fosc on els adolescents són les víctimes més fàcils i poden convertir-se en botxins. Quina brutalitat tant delicada, gela la sang i travessa l’ànima. La millor sèrie que veurem en molt temps. Obra mestra, devastadora, no us la perdeu.
Sessió: No iniciada
