No he vist encara Casa en flames. En tinc ganes. La família és una de les institucions més tradicionals, sòlides i tancades que ha inventat la societat. El suport i l’afecte que et dona la família, sobretot la més pròxima, pot ser el millor bàlsam, el refugi perfecte davant les inclemències de la vida. Si no te’n toca una de bona pot ser una convenció feixuga, un llast insuportable, una condemna de per vida. Clar que ja sabem que la família de sang no es tria, que només es tria l’altra, la dels amics. No totes les famílies són idíl·liques, n’hi ha fins i tot de sinistres, totes tenen un punt obscur i miserable i un altre de tendre i entranyable. No hi ha família sense tragèdies, baralles, vergonyes, mentides, silencis i secrets. No hi ha família sense violència en alguna de les seves formes, fins i tot les més sublims i acceptades. La necessitat de pertànyer a la tribu sempre venç a la hipocresia. Qui trenca amb la família o no la freqüenta sempre és vist com un heretge. L’obra Ana Karenina de León Tolstói comença així: “Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera”. Com l’amor, totes les famílies són imperfectes. I com més conec la gent millor em cau la família Corleone.