El dia 11 de novembre, la setmana vinent, es celebra Sant Martí, un patronatge antic i important, i una de les primeres parròquies medievals de la ciutat de Lleida. La devoció al bisbe de Tours que abans havia estat un jove soldat i gentil cavaller és molt estesa a Catalunya i a bona part d’Europa: l’estiuet de sant Martí, l’arc després de la tempesta, la matança del porc i tantes esglésies, ermites i capelles.
Entre aquestes, un dels patrimonis més valuosos de la ciutat de Lleida. En diem Sant Martí vell o església romànica, per distingir-la d’aquella que hi ha al costat amb una gran teulada vermella i metàl·lica, la nova. El temple ja no té usos litúrgics però encara molta gent recorda quan s’hi va casar o va fer la comunió en aquella nau de pedra, dels temps en què les parròquies eren un centre de la vida social del barri. Ara precisament el barri fa quaranta anys que va triar un altre nom per l’associació de veïns, amb el nom d’un carrer massa petit i estret per homenatjar el gran rei que estimà Lleida, Jaume I.
Tenim una joia, un espai preciós i força autèntic, de proporcions agradables i bona acústica. És l’únic edifici restant de l’antiga universitat medieval, del primer studium de tots els territoris de la corona, un referent de la saviesa i la cultura medieval catalana. Un passat que cal explicar.
Sant Martí vell està lligat al Museu des que acollia la col·lecció de pedra del Diocesà. Es va endreçar i equipar amb un espai annex per acollir una col·lecció d’obres seleccionades i organitzar Prooemium, l’exposició que va precedir el nou Museu de Lleida, inaugurat el 2007. Des d’aquell moment és una església buida que havia acollit algunes activitats però que fa dies que no aporta res en un entorn que voldríem més enriquit i variat. No es pot quedar en decorat d’un carrer i un barri en decadència que no millorarà a base de festes i hostaleria a totes les portes. A més, el monument necessita una restauració seriosa i força urgent que preocupa la gent del museu i els del ram, però que hauria de preocupar-nos a tots.
Dimecres vinent, amb la vaga, l’ONCE, les efemérides borbòniques i algun Martí o Martina que celebri el Sant, recordarem també un altre dels patrimonis d’una ciutat desagraïda que no és conscient de les meravelles que poden explicar-la millor.
