La política, segons un dels primers significats que li atribueix el diccionari, és la ciència i l’art de governar. I els resultats d’aquesta política els vivim tots nosaltres dia a dia, en la nostra feina, el nostre sou, el nostre habitatge, el nostre transport i en tantes altres coses. Faig aquesta reflexió perquè després d’una setmana farcida de tantes notícies polítiques gruixudes, he de reconèixer que n’estic una mica embafat i he decidit no temptar la paciència dels meus lectors insistint en comentaris sobre la patacada ja consumada del Sr. Trump, la més que previsible del Sr. Sánchez o les darreres escomeses de la precampanya electoral.
En lloc d’això els comento una sentència que ha dictat el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg aquest passat dijous, que és probable que passi desapercebuda pels mitjans de comunicació però que m’ha semblat ben significativa i representativa d’alguns dels problemes quotidians a què s’enfronta la nostra societat. Trobo que pot ser un indicador de com ho estem fent i quina resposta estem donant –quina resposta dona la política, en definitiva– a les angoixes dels nostres conciutadans.
En aquest cas es tractava d’una ciutadana siriana, mare de quatre fills menors d’edat i resident a Madrid, que havia demandat l’Estat Espanyol per haver-li retirat la custòdia dels seus fills. La situació familiar d’aquests nens era realment difícil. La mare pateix una incapacitat greu, igual que un dels seus fills i havia estat víctima de violència domèstica per part de la seva parella, condemnada judicialment en diverses ocasions. La demandant, tot i que no negava aquesta situació, adduïa que les mesures adoptades per l’administració vulneraven el seu dret a la vida privada i familiar sense motiu suficient i que suposaven una discriminació basada en la seva discapacitat i situació econòmica.
El tema que es planteja és molt rellevant. És evident, com diu el Tribunal Europeu, que hi ha una vulneració del dret a la vida familiar en aquest cas. Però la qüestió a decidir, com en tots aquells casos en què es retira la custòdia dels pares, és si aquesta vulneració és raonable i proporcionada i es fa en interès dels menors. La sentència fa un repàs detallat de totes les decisions dictades per les administracions competents, dels informes emesos i les revisions acordades així com de les mesures adoptades per permetre i afavorir la relació entre la mare i els seus fills. En base a aquesta anàlisi, acaba concloent que la retirada de la custòdia no es pot considerar com una discriminació basada en les circumstàncies personals de la mare sinó una mesura justificada per protegir els menors. Per aquest motiu el Tribunal declara que no hi ha hagut violació dels drets reconeguts al Conveni Europeu dels Drets Humans.
No es pot negar que la qüestió és complexa. Però el que volia destacar ara és l’atenció que es demostra que la nostra societat dedica a casos com el que es planteja. Des de tots els punts de vista: des de l’assistència social i familiar fins a la jurídica que ha permès la seva revisió en totes les instàncies judicials. Aquest és el resultat d’unes polítiques que ens ha costat moltes dècades, si no segles, de consolidar. I que de vegades correm el risc de no veure quan contemplem la política com a espectacle.
