Vaig néixer l’any en què es va publicar Cent anys de solitud i en què va morir el Che Guevara. Aquell era un món on la música ocupava molt d’espai: les cintes de casset, amb la cara A i la cara B, i els discos de vinil, que es cuidaven com un tresor i es guardaven al moble del menjador, al costat d’una pletina i d’uns bafles enormes. Si volíem una cançó i no teníem el disc, esperàvem, amb la gravadora a punt i el dit sobre el botó, que sonés a la ràdio. Gravàvem les cintes els divendres per tenir música tot el cap de setmana, i les rebobinàvem amb un bolígraf Bic per no gastar les piles.
Era també un món on les fotos costaven temps i diners, i esperàvem. Els carrets de 24 o 36 fotografies eren cars, i calia ser precís en cada foto perquè no hi havia segona presa. Després portàvem el carret a revelar i passàvem una o dues setmanes esperant, sense saber si havíem sortit amb els ulls tancats. I no passava res. El resultat era un sobre amb els negatius i les còpies en paper Kodak, que també ocupava espai.
El telèfon penjava d’una paret del passadís de casa, sense cap privacitat, i tenia disc. Els pocs números que fèiem servir ens els sabíem de memòria; la resta eren a la guia telefònica, aquell totxo de paper que pesava com una pedra. Al carrer, una única cabina telefònica per a tot el poble i un grapat de monedes que donaven per parlar ben poc. Sovint calia fer cua, senties les converses dels altres i no passava res. Quedàvem d’una setmana per l’altra i, si fèiem tard, no hi havia manera d’avisar: simplement, l’altre esperava.
A la prestatgeria del menjador hi havia una enciclopèdia, comprada a un venedor que un dia havia trucat a la porta de casa sense cita prèvia. Ocupava un espai considerable i era tot el saber de la casa. Per viatjar, un mapa de carreteres de Campsa desplegat sobre els genolls del copilot.
Fins i tot la nostra vida va començar amb una espera. Quan vam néixer, les ecografies encara no formaven part del seguiment de l’embaràs, i no es podia veure la cara de la criatura fins al dia del part, després de nou mesos d’imaginar-la. Nosaltres vam arribar sense cap imatge prèvia.
Avui tot això cap en una butxaca o, directament, és invisible als nostres ulls, perquè ho tenim tot a la xarxa, al núvol. Música, fotos, agenda, enciclopèdia i mapa s’han fos en un únic dispositiu. Vam néixer analògics i ens hem fet digitals: ens hi hem hagut d’adaptar sobre la marxa. Aquell món era més lent, més incòmode i, sovint, més injust amb qui vivia lluny o no tenia accés a la informació. Però ens va ensenyar coses que avui costa aprendre, com saber esperar i saber avorrir-nos.
Com diu el filòsof Luciano Floridi, som l’última generació analògica: els darrers que tenim memòria per comparar aquell món analògic amb el nou món digital, els únics que hem viscut aquesta transició en primera persona.
Per això la nostra experiència és una eina fonamental: ens dona criteri per preguntar-nos què val la pena conservar i què no. Ens recorda que no tot el que diem i fem ha de ser registrat i publicat a les xarxes, i que la paciència, l’espera i el temps propi són valors que convé cultivar i transmetre.
Som, per tant, la generació que sap que una conversa no necessita testimonis i que no cal que tots els records quedin enregistrats. Podem ensenyar que la tecnologia és una eina i no un destí en si mateixa, i que darrere i davant de cada pantalla hi ha persones. Aquest és el nostre llegat: humanitzar el món digital amb el que vam aprendre lluny de les pantalles i prop de les persones.
