La sabadellenca va ser una de les ponents al I Congrés Dones que Mouen Ciutats en la taula rodona que va tractar qüestions com la importància de les cures, la independència econòmica o el sostre de vidre que pateixen les dones, a més de reivindicar el pes de les dones referents.
Per què ha estat important el I Congrés Dones que Mouen Ciutats?
Ha estat transcendental per fer front a aquest moment de retrocés de drets que vivim, del qual ja comencem a tenir dades de l’afectació. També és important perquè posa les dones al centre, però no sols les actuals, sinó que mira cap enrere i fa un reconeixement ‘amorós’ a les dones que han construït Lleida. Això ho trobo preciós. I, a més, ha tingut representades dones grans, joves, expertes, participatives en els casals dels barris, que han fet un procés actiu bestial. De tota aquesta mescla surt una gran força i jo crec que han sortit unes idees que ens ajudaran a saber què és el que volem les dones. Vull recordar que és el congrés feminista a Catalunya més gran en moltíssims anys.
A la taula rodona que va moderar divendres, van parlar del sostre de vidre i les característiques de les dones a la feina. Creu que les dones que proven de fer actituds més ‘masculines’ i ‘dures’ se les menysté perquè no els correspon?
És clar. És que passen molts processos alhora, com per exemple la mimetització amb el lideratge hegemònic. Això també passa amb els homes. Llavors, quan les dones, que estan molt caracteritzades i educades d’una altra manera, quan fan un lideratge més valent, sembla que no els pertocaria.
Costa trobar referents per por a crítiques o comentaris més durs?
Costa molt perquè no tenen temps, estan sobrepassades per la feina i perquè moltes tampoc són famoses i no se’ls dona cobertura, llavors moltes es pensen que no tenen espai ni importància. També hi ha en les dones una crítica brutal sobre l’aspecte i una menyspreació al que digui. Sembla que hagin de ser superintel·ligents per poder parlar, si no la gent respon amb barbaritats, quan amb els homes això no passa. I això està demostrat en estudis que diuen que el nivell d’assetjament a les xarxes a les dones és el triple que en homes.
Creu que les noves generacions se senten vinculades al feminisme?
Les noies joves creuen que no necessiten polítiques feministes i això és bo, perquè vol dir que s’han trobat un món on se senten lliures. Però també és un problema, perquè no recorden que fa molt poc potser les seves àvies o mares no podien sortir del país sense la signatura del seu marit o no podien tenir un compte corrent independent de l’home. I com elles no han viscut res d’això, se senten en igualtat amb els companys.
Dura sempre això?
Veiem que les dones joves quan comencen a tenir fills, al voltant dels 35 anys, és quan de cop s’adonen que aquesta llibertat i igualtat potser eren fictícies. Aquí és quan recau l’estereotip de tota la vida de ser una bona mare. Llavors veuen que no poden progressar amb la seva carrera professional de la mateixa manera que el seu company. Per això també estem intentant treballar de forma intergeneracional, com es va fer des del congrés a Lleida.
Les xarxes poden ajudar?
És important que el missatge arribi a les noies per tots llocs, com TikTok o Instagram. I, sobretot, no retrocedir, perquè ni s’ho imaginen el que pot passar. Ara ja surt que hi hagi un vot per família i tot i que això estigui llunyíssim, és la mena de coses que, d’acord amb la finestra d’Overton, es comencen a dir barbaritats i cada cop es veuen més raonables.
A la taula rodona es van reivindicar les cures en l’àmbit familiar. Com es pot assolir la valoració?
D’una forma més directa és valorar les feines que considerem més ‘feminitzades’. A un enginyer o un arquitecte els pagues molt per la feina que fan, però una cangur que es fa càrrec del més important a la teva vida, un fill, ja inclús la tens sense contracte i invisibilitzada. Això fa que aquestes dones no tinguin bons sous ni prestigi. Si això canviés i comencéssim a valorar-ho, primer entrarien més homes atrets per sous millors. I finalment, una altra forma seria el pagament del treball de cures i de la llar, encara que per això queda.
Parlaven també del sostre de vidre. Però com es pot fer front al ‘terra enganxós’?
És l’altra cara de la moneda. El primer esglaó del treball professional format per netejadores d’hotels, per exemple. Aquest nivell pràcticament no té possibilitat de fer carrera, és a dir, no hi ha categories superiors que les permetin pujar amb el temps, com passa en totes les carreres. Aquí entra la negociació col·lectiva amb sindicats. Pensa que els mileuristes són majoritàriament dones i que el 60% de les persones que rep els ingressos mínims són dones, les quals es troben en el terra enganxós. I com els homes cobren més perquè estan en altres llocs, es crea una relació de dependència, que pot derivar en abusos de poder.
Quin paper poden tenir ciutats com Lleida en polítiques feministes en comparació a grans ciutats com Barcelona?
Tenen grans avantatges, com la possibilitat d’estar molt més a prop de les dones i de la ciutadania i poder establir quins són els problemes reals i poder posar-los-hi remei. A més, així es poden crear xarxes amb empreses, sector educatiu, entitats del tercer sector que permeten treballar conjuntament les actuacions. Així es pot facilitar més la formació o la inserció laboral de les dones. A més, és més fàcil fer proves pilot que si no surten bé es pot veure com corregir-les. Això, a vegades, a les grans ciutats és més complicat, perquè és més difícil que arribi a tothom.
Quins serien els exemples de polítiques feministes municipals valentes?
La memòria històrica, per exemple, que no caiguin en l’oblit les dones que han format part de la ciutat. Però també des de la redistribució: parlar amb el sector de la restauració, del comerç, on moltes dones estan en pimes. Caldria saber quines són les seves problemàtiques i de quina forma es poden millorar. Aquí ja ho va fer SlowShop Lleida amb la reforma horària i la conciliació familiar.
A Lleida es va aprovar l’Ordenança que regula l’ús del vel integral a la via pública. És una bona mesura per ajudar el col·lectiu de dones musulmanes? Des de la Paeria es vol fer un acompanyament integral.
La veritat és que no he pogut llegir-la. El que sí que puc dir és que tot el que vagi en línia que les dones puguin escollir la seva indumentària i la seva forma de viure la vida és fonamental. Així que endavant, perquè ja sabem que molts cops les dones estem sotmeses de moltes formes per les regles, siguin culturals o religioses. Però no només és una religió la que ho fa, cal dir-ho.
