Durant anys els progenitors ens hem refugiat en la coartada de la ingenuïtat, convençuts que lliurar un dispositiu mòbil amb connexió il·limitada a internet a un infant era un acte de modernitat o un recurs inofensiu. Ara la realitat ens ha esclatat als morros: hem ficat a l’habitació dels nostres menors l’equivalent contemporani al paquet de tabac i a l’ampolla de licor, però amb una capacitat d’addicció més sofisticada. Ja no podem continuar mirant cap a una altra banda pensant que és un problema a resoldre a l’escola, als centres de salut o a les comissaries dels Mossos, ni escudar-nos en el fet que la tecnologia és neutra quan –com s’ha vist en el judici a Meta als EUA– està mil·limètricament dissenyada per segrestar l’atenció dels menors, explotar la seva immaduresa neurològica i convertir la seva vulnerabilitat emocional en dependència rendible.
El paral·lelisme amb les addiccions tradicionals és absolut. Els entorns digitals operen mitjançant enginyeria persuasiva que activa la dopamina en cervells immadurs que encara no poden regular els impulsos. Tot plegat es tradueix en descontrol emocional, desconnexió de la vida real, insomni i una factura alarmant en la salut mental. Delegar la criança dels menors en un algorisme no és alfabetització digital sinó una còmoda negligència. Ningú amb dos dits de front deixaria un menor de dotze anys sol de matinada en un bar, però li obrim de bat a bat una finestra al món sense límits, sense filtres i sense acompanyament, normalitzant que visquin atrapats en un bucle de validació fictícia.
Les famílies no podem continuar actuant com a mers espectadors que simplement ens lamenten, quan el problema ja és estructural. Una part de la indústria té una responsabilitat inqüestionable per dissenyar entorns tòxics, però la renúncia a exercir l’autoritat, a fixar límits ferms i a sostenir el conflicte a casa és exclusivament dels adults. Protegir els menors exigeix passar de la queixa a la intervenció activa, assumint la incomoditat de frenar una addicció tolerada mitjançant criteris ferms: cal endarrerir el telèfon mòbil tant com sigui possible, blindar el descans traient les pantalles dels dormitoris, sostenir quan cal el “no” sense cedir davant les rebequeries domèstiques, recuperar espais familiars i sobretot fomentar una vida real no compartida a l’entorn digital.
Aquesta voluntat protectora s’ha de formalitzar mitjançant un acord digital parental vinculant. Un pacte que deixa clar que la propietat del dispositiu és dels progenitors, que en cedeixen l’ús temporal condicionat al compliment estricte de les normes i a l’exercici del nostre deure de protecció derivat de la potestat parental.
El pacte fixa que les pantalles s’apagaran com a mínim una hora abans d’anar a dormir, sense que cap dispositiu passi la nit dins de l’habitació, dipositant-se i carregant-se en espais comuns. Així mateix, prohibeix l’ús de telèfons durant els àpats, l’estudi o les converses familiars. L’incompliment comporta la retirada immediata del mòbil, deixant clar a través de la signatura conjunta de progenitors i fills que el benestar dels menors no és negociable. Recuperar el temps compartit lluny de les pantalles és l’única via per retornar-los a una infantesa real. Ja no podrem dir que no ho hem vist a venir.
