La diada nacional d’aquest passat divendres ha tingut connotacions específiques. De fet, això passa cada any perquè la celebració de l’11 de setembre no deixa de ser un termòmetre de l’estat d’ànim dels catalans en relació al nostre sentiment nacional. És probable que això també passi en tots els països, però a casa nostra aquesta identitat està tan sotmesa a tensió que provoca canvis notables, tal com anem veient d’any en any. Hem passat èpoques de clandestinitat, de resignació, reivindicatives, d’exaltació nacional, d’optimisme o de pessimisme. I tot això en un període de temps relativament curt. Amb raó podem tenir enveja d’aquells pobles que viuen aquestes diades amb serenor, limitant-se a recordar i celebrar la seva identitat.
Per això crec que sempre és important fer una reflexió sobre els actes de cada 11 de setembre. Em refereixo a les manifestacions i actes amb participació popular. Les celebracions de caràcter institucional només permeten lectures polítiques, molt lligades als partits que governen en cada moment. Però aquestes lectures, com passa en el cas d’abans-d’ahir, no aporten gaires novetats i es limiten a traduir la ideologia del partit governant en relació a la qüestió nacional.
Doncs bé, pel que fa a les mobilitzacions populars hi ha una constatació evident, que ja havia estat pronosticada des de fa temps: s’ha fet palesa una desmobilització generalitzada que denoten les xifres de participació en les manifestacions convocades. Es podrà dir, com de fet diuen els convocants, que hi ha hagut una participació estimable. És cert. Però a l’hora de valorar l’estat d’ànim dels nostres conciutadans hem de ser honestos i no fer-ho en abstracte. Cinquanta, o cent mil manifestants, son moltíssims en relació a segons quines reivindicacions. Però nosaltres tenim un historial de participació en relació a aquesta reivindicació concreta, que situa la d’aquesta setmana en la banda baixa. I em refereixo a deu o quinze anys enrere naturalment, no a la de Sant Boi de fa cinquanta anys. Les causes d’aquesta desmobilització son diverses i opinables. Aquest divendres només n’hem pogut constatar els símptomes. Ja tindrem ocasió d’analitzar-ne les causes.
Però no em resisteixo a fer ara un comentari sobre dos aspectes d’aquestes manifestacions. El primer és una lamentació que ja he expressat en altres ocasions: han passat a ser manifestacions exclusivament independentistes i han deixat de ser-ho de reivindicació de la identitat nacional en un sentit més ampli o del dret a l’autodeterminació com a poble. No tinc cap dubte que això limita l’abast de la crida a participar-hi.
El segon ha estat una de les característiques destacades d’enguany: l’enfrontament entre el gruix dels manifestants i aquells que eren partidaris de l’opció que representa Aliança Catalana. Comprenc i comparteixo en la seva major part l’oposició a aquesta opció política. Però no puc estar d’acord amb els actes d’enfrontament, incús violent, i d’exclusió i apartament físic dels seus simpatitzants. A Aliança Catalana com a qualsevol altra opció política se l’ha de discutir i debatre dialècticament, en el camp dels arguments i de la confrontació de dades. L’exclusió del debat i l’intent d’aïllament no són admissibles; i s’ha demostrat que tampoc resulten gens “rendibles” com a mètode de confrontació política.
