Eufòrics o emprenyats pel resultat final –que en això de les preferències n’hi ha de tots els colors–, allò que queda és el sentiment de pena perquè s’hagi acabat el Mundial, l’espectacle futbolístic que l’estiu ens regala cada quatre anys enmig d’aquestes calorades inhumanes. Per als que som ‘futboleros’, l’Eurocopa i el Mundial ens ajuden a sobreviure en aquest llarg recés entre el final de la Lliga domèstica, sigui de la categoria que sigui, i els primers partits de la pretemporada següent. El Mundial és l’aparador dels millors jugadors del món i, en teoria, del millor joc que es pot veure al planeta, tot i que la valoració és certament discutible. La meva filla gran, a qui li agrada aquest esport, deia l’altre dia que no havia gaudit amb cap dels partits que havia vist en aquesta edició. No deixa de tenir raó. Malgrat una distància tècnica evident, he vist més bons partits al Camp d’Esports al llarg de molts anys que no pas en aquest Mundial dels Estats Units, Canadà i Mèxic. Durant la fase de grups, les seleccions van a assegurar, a sumar punts per passar ronda sense contratemps; en les eliminatòries, hi ha massa en joc com per arriscar-se a cor obert i patir algun ensurt que serà impossible d’esmenar en 90 minuts de joc. Amb la competició convertida en un joc de pors i estratègies, només els equips africans van ser capaços de proposar atreviment i ganes, i tots van acabar pagant-ho amb l’eliminació. En fi, que ha passat mig juliol i ja queda menys perquè torni el futbol a casa nostra, a Quarta Catalana amb el Lleida1939. Passarem en pocs dies del dia a la nit, del cel a l’infern, però segur que ho gaudirem. Tornem a l’essència del futbol.
Sessió: No iniciada
