Hi ha una ciutat búlgara famosa pel seu sentit de l’humor: Gabrovo. Els seus habitants, com els catalans o els escocesos, tenen fama de garrepes, i aquesta reputació els ha fet objecte de molts acudits. “Els veïns de Gabrovo són tan tacanys que tallen la cua al gat perquè així, quan a l’hivern l’animal surt a l’habitació, poden obrir i tancar la porta més ràpid i estalvien calefacció”. Un exemple de les ocurrències que s’expliquen sobre els seus habitants, que des de sempre han entomat aquestes bromes amb humor, i que fins i tot han instituït un gat negre sense cua com a símbol de la ciutat. A diferència dels gabrovencs, he tingut la sort, aquí a Lleida, de conèixer dues de les persones més acollidores i generoses amb les que he topat: en Dimi i la Susana, una parella búlgara establerta ja fa anys, amb la seva simpàtica filla Mònica, a les nostres terres. Regenten un acollidor bar-restaurant a Alcarràs, un establiment que, per cert, ofereix cuina catalana i búlgara, a més d’excel·lents pizzes casolanes. M’agraden especialment els plats del seu país, dignes ambaixadors de la millor gastronomia balcànica: l’amanida shopska, el gyuvetch (estofat de carn i verdures al forn), el kebapché (una salsitxa especiada feta a la graella), el kyufté (una mena de mandonguilles aixafades) i, per suposat, la mousakà. Tot ben regat amb la potent rakiya, destil·lat de fruites que pot assolir els 50º. Una beguda poderosa, però no tant com l’amistat i l’estima amb els quals ens ha obsequiat aquesta família que fa honor als trets més genuïns del tarannà búlgar: el caràcter ferm, l’amor per la tradició i, sobretot, l’hospitalitat.
Sessió: No iniciada
