Els lleidatans de cul pelat guardem a la retina la imatge de la marquesina de l’Alsina Graells, darrere del Govern Civil. Era l’estació d’autobusos. Llavors en dèiem cotxes de línia. A la vora hi havia el quiosc del Gat. A la canalla ens agradava clavar la vista a la teulada del precari establiment a la recerca de la figura d’un gat negre. Podem dir que Lleida no va tenir estació d’autobusos fins que es va construir la que estava ubicada entre Blondel i l’avinguda de Madrid. En un principi es va argumentar que la nova estació es posava a l’altra punta del carrer Major per potenciar l’atracció de compradors a la part més allunyada de l’eix comercial. Després, amb el pas del temps, es va constatar que l’estació d’autobusos no operava de locomotora comercial. Els últims anys de l’equipament han estat d’una lamentable decadència per no haver previst amb prou antelació la caducitat de la concessió. L’estació que acomiadem va tenir els seus anys d’esplendor. El restaurant San Bernardo va ser un referent de la cuina lleidatana. Encara no he trobat ningú que superi les seves carxofes al caliu. A l’estació d’autobusos hi va haver, fins i tot, una discoteca. No va acabar massa bé. Tot això és història. Per fi tenim la nova estació d’autobusos, “la més bella d’Europa”, com s’ha dit en un atac sobtat de xovinisme boirenc. Per la seva banda, el president Illa ha dit que l’estació d’autobusos “marcarà un abans i un després”, frase que no passarà a la història, però que la donarem per bona si el reeixit equipament atreu l’anhelat Pla de l’Estació.
