Fa uns dies es va presentar el Pla Estratègic 2026-2030 del Museu de Lleida. Hi havia una nodrida representació, amb els patrons de les institucions consorciades i un públic en bona part còmplice o especialista dels diversos temes que una institució com aquesta necessita per funcionar. Davant de tots, donant la cara als assistents, les persones que hi treballen. Alguns fa força temps, i d’altres més nous, com la mateixa directora malgrat la seva llarga experiència al sector. El Museu i l’empresa responsable de la gestió del pla van proposar-nos una presentació coral, compartint l’explicació amb gairebé tots els membres de la plantilla. Em consta, a més, que molts dels reunits a l’acte havíem participat poc o molt en les enquestes i consultes prèvies als diagnòstics i a les receptes de futur que es van anar desgranant. Per tant, hi vam trobar totes les formalitats d’aquestes presentacions tan endreçades, amanides amb la simpatia estudiada de l’empresa que es vol fer perdonar l’espessor de tants àmbits, fases i capítols a la pantalla.
A diferència d’altres plans semblants, amb la mandra que fan i una malfiança poc desmentida en qui els ha realitzat o encarregat, la sensació va ser de certa credibilitat, amb l’aval dels treballadors del museu i el posat assertiu de la directora, que era seguit amb atenció. El punt a favor, aquesta sensació de compartir el repte i el que ha de venir.
L’altra grata sorpresa va ser que en cap moment no es va esmentar el litigi. Ni un mot. Això no vol dir que els que érem allà oblidéssim la tristor i la injustícia d’aquests anys i menys encara aquell 11 de desembre violent, humit i amb fortor d’alls aixafats. Ho recordem perfectament. Però és important que marxi el vel negre de tantes amargors, perquè els vels amaguen la transparència i la claror que ha de sortir del museu cap a la ciutat, les terres de ponent i el país sencer.
Si llegiu la definició de Museu que va resoldre l’ICOM fa tres o quatre anys, després d’una llarga sèrie de debats arreu del món, trobareu una definició llarga i espessa com un pla estratègic. Però s’hi recullen una colla de voluntats que no tenen res a veure amb les sales empolsinades ni amb les maniobres mediàtiques d’algunes grans institucions. La trama està presentada, i per l’ordit falta molta feina. Però és estratègic que aquest museu funcioni, i funcioni bé.
