Els malalts necessitem els metges i la medicina pública. La medicina moderna s’ha tecnificat i és molt cara. Pocs poden pagar la visita i tractament amb un metge privat. La medicina pública està sobresaturada i al límit del col·lapse. Si des de fa molts anys manquen recursos econòmics per la sanitat, el que en els últims vint anys hàgim passat de 6 a 8 milions d’habitants, un increment del 20% de la població, i no hagin augmentat el 20% els recursos dedicats a la sanitat –com tampoc a altres serveis públics–, ha provocat la greu crisi sanitària. A més, falten especialistes, però la normativa dificulta formar a metges catalans; en formem un 45% de fora, molts després marxen i s’han de contractar metges estrangers.
Els metges fan vagues. Denuncien les mancances del sistema sanitari, l’excés de feina, les llargues llistes d’espera i el que consideren manca de consideració oficial. Estan defensant la medicina pública; ens estan defensant. Malgrat l’increment del 20% de ciutadania, l’atenció als CAP i hospitals és bona. Això és degut principalment gràcies a sobrecarregar la feina del metge: posar-li més malalts dels que pot atendre amb el temps necessari, i augmentar les llistes d’espera. Fa anys que hi ha crisis dels metges de família; una especialitat que es va crear per, a més, prevenir malalties de la població i fer educació sanitària, millorant la salut de la població. Però l’excés de pacients ho dificulta molt.
S’abusa de la professionalitat i vocació del metge. Aquesta situació, cronificada i sense veure sortides properes, provoca tensió emocional i estrès, forçant la seva ètica i deontologia professional. La sobrecàrrega també és per un excés d’hores extres que han de fer. Continuar amb les guàrdies de 24 hores és una aberració. No es pot estar igual de seré i amb el cap clar desprès de 20 hores sense dormir. A més el sou és inferior als companys metges de la majoria de països europeus, adequat a la responsabilitat. L’assistència sanitària és treball en equip multidisciplinar, el que no treu que cada estament tingui els seus problemes concrets.
L’estrès sostingut provoca el burn out dels metges i infermeres, i el nombre de baixes laborals s’ha incrementat molt. Cal fer medicina preventiva i evitar-ho, tractant als professionals com es mereixen. Els metges demanen un estatut professional propi, poder votar en una urna pròpia, no amb altres professionals de la salut, ja que sempre seran minoria.
Per tant, si bé la vaga mèdica és el darrer recurs, i per ser ètica ha d’estar molt ben justificada, és un mal menor i desitjo que aconsegueixin els recursos i el canvi estructural i de gestió de la sanitat pública necessaris per fer-la més eficient, de major qualitat – ¿És qualitat disposar de bons mitjans diagnòstics, però trigar mesos a donar-te hora?
Els malalts i la ciutadania hem de donar-los suport, tot sabent que els metges, per la seva deontologia professional, no deixaran d’atendre’ns quan la situació d’urgència o la gravetat ho requereixi.
