La novel·la negra està de moda. Lleida, receptiva ella als gustos majoritaris, no es queda enrere. Si ningú hi posa remei, El Segre de Negre arribarà enguany a la desena convocatòria. Així, si tot passejant pels carrers més nostrats de la ciutat aixequem una llamborda, és probable que en surti un escrividor del gènere. La qualitat? Vostè mateix… De tota manera, provaré de retrobar-me amb la negror d’aquestes novel·les. Això sí (digui’m boomer), ho faré llegint els clàssics, malgrat la seva misogínia. Dubto entre el Raymond Chandler d’El sueño eterno, o el Dashiell Hammett d’El halcón maltés. Finalment em decanto per Chandler. Enlloc, però, d’El sueño eterno recuperaré El largo adiós, la sisena de la saga del detectiu Philip Marlowe. En arribar el vespre, em preparo un dit de bourbon, poso un blues, m’aclofo a la butaca i m’endinso en la lectura: “La primera vez que vi a Terry Lennox…”, la cosa promet. Fins ara…
L’ara, ha estat un parèntesi de cinc vespres atrapada en la mordaç radiografia dels crims de l’alta societat de Los Ángeles dels 50’s. Enllà de la crítica social, Chandler aprofundeix (i és el que m’agrada) en el tema de l’amistat, amb els seus límits i lleialtats. Durant la lectura, Philip Marlowe té el rostre de Humphrey Bogart, tot i que no és ell, sinó Elliot Gould, qui l’encarna quan Robert Altman filma El largo adiós. Bogart ho fa magistralment a El sueño eterno. I ja sempre serà per a mi el rostre del detectiu de Chandler. També interpreta un altre detectiu emblemàtic: el Sam Spade d’El halcón maltés, en ser filmat per Jonh Huston. El talent de Bogart es mostra en escenificar detectius tan allunyats ideològicament…
Fins que no apareix Philip Marlowe, cap detectiu havia somiat amb un món diferent del que l’envoltava. Solitari, romàntic i honest, el seu sentit ètic entra en conflicte amb la societat corrupta on actua. Ben al contrari, Sam Spade és tan amoral, dur, cínic i pragmàtic com els delinqüents als qui combat. Front al pessimisme radical de Hammett, que no presenta cap via de sortida a la societat, Chandler n’ofereix una: els somnis de cadascú. Avui, en una societat instal·lada en el no-hi-ha-res-a-fer davant l’estultícia i corrupció imperants, Sam Spade seria l’arquetip idoni per representar-la, i Philip Marlowe un personatge obsolet. Amb tot, prefereixo Marlowe. Romàntica que és una!
