El títol podria ser d’un conte, d’un haikú o d’una sèrie coreana d’auguris distòpics. Però de porcs n’hi ha a tot arreu i aquest és un cas que va viure el qui subscriu.
Les ventades de febrer, que ja existien abans de l’invent dels mòbils amb alarma, són especialment molestes i et fan deixar el barret a casa. Però per als privilegiats que hem treballat al Turó de la Seu Vella, a Gardeny o en altres indrets elevats de la plana, la molèstia queda compensada per unes vistes transparents com mai, quan es veu mig planeta. De Lleida estant, es llegeix el Pirineu del Puigmal fins al Mont Perdut, però també les serres prelitorals rere les Garrigues i riu avall. No es veu Mallorca ni Montserrat perquè les serres esmentades o els altiplans de la Segarra no ho permeten. I a Ponent la vista es perd en l’horitzó pla amb la fita del Montmaneu al mig.
Fa uns anys, després d’una nit de ventada fortíssima ens avisen d’un senglar al Turó de la Seu Vella. La bèstia, un exemplar jove, es devia haver desorientat força perquè tot i haver-hi una petita massa forestal, el turó es troba dins la trama urbana sense connexió directa a l’horta, als secans o al riu. De matinada el porquet havia travessat carrers buits i semàfors en groc entre les rebufades de fulles i bosses fins a pujar al Turó on pensava estar, potser, a recer del trànsit que ja es començava a moure. En arribar a la zona empedrada (que no ho és al gust de tots, cal dir-ho) ens va trobar, amb els treballadors de l’obra del campanar i un turista francès, dels que visiten monuments a primera hora, que va quedar ben distret.
El final quedarà com un altre dels misteris irresolts del nostre patrimoni, perquè desprès de travessar la reixa dels apòstols (pensàvem que no hi passaria), el senglar va donar el tomb al claustre i en va sortir esperitat cap a la cara nord, al parc de Santa Cecília on es va perdre el rastre.
L’anècdota ja està. Però mireu si estem desorientats que sembla un acudit explicar un greu problema de la ramaderia a causa d’uns animals residents al terme de Barcelona o constatar que uns dies de vent posen en evidència un país mal proporcionat i desequilibrat en tractes i recursos.
