Tot just portem quatre mesos del segon mandat de Donald Trump com a president dels Estats Units, però ja sembla una eternitat. Pensar que això pot durar quatre anys fa esgarrifar. I no només pels espectacles mediàtics que protagonitza sinó, molt especialment, pel deteriorament del sistema democràtic que impliquen les decisions que es troben al dessota d’aquests xous.
En un d’aquests articles de fa un mes intentava cridar l’atenció sobre la intolerable intromissió de Trump en la llibertat d’exercici de l’advocacia, adoptant mesures de càstig contra aquells advocats i advocades que defensaven causes que ell no trobava adequades. Durant aquestes setmanes, alguns jutges han intentat parar els peus al president americà i han dictat resolucions que paralitzen les seves decisions. Però això no afecta el Sr. Trump. Ell pretenia posar en entredit l’eficàcia d’aquests despatxos davant dels seus clients actuals o futurs. I això ja ho ha aconseguit. Qui voldrà confiar els seus assumptes a uns despatxos que l’administració ha assenyalat amb el dit i ha marcat com a indesitjables? Aquesta és la tàctica del president: tu desacredita que la imatge pública és pràcticament impossible de recomposar, per molts pronunciaments judicials que obtinguis al teu favor.
Aquesta setmana hem vist com aplicava un esquema similar amb el president de la República Sud-africana. En una escena que recordava la de finals de febrer d’enguany al mateix despatx oval amb el Sr. Zelensky, el president dels Estats Units ha intentat avergonyir el sud-africà retraient-li una inventada repressió del seu govern contra la minoria blanca d’aquell país. Tant li fa que s’hagi demostrat que no existeix cap apartheid en aquest sentit. El Sr. Trump ja ha aconseguit allò que pretenia: reivindicar-se com un defensor de la comunitat blanca a nivell mundial i desacreditar el règim polític hereu de Nelson Mandela que ell deu considerar com una xacra.
També aquesta mateixa setmana l’administració Trump ens ha obsequiat amb una altra de les seves estultícies antidemocràtiques. Aquest passat dijous ha dictat una altra de les seves tristament cèlebres decisions executives per la qual intenta impedir que la Universitat de Harvard pugui admetre alumnes estrangers. Dic que intenta perquè és probable que els tribunals n’impedeixin l’eficàcia. De fet, en només 24 hores, una jutgessa de Boston ja l’ha suspès provisionalment. La decisió prohibia la matriculació d’estudiants estrangers, que han estat uns 6.800 aquest curs acadèmic, un 27% de l’alumnat total. I tot per què? Per la negativa de Harvard a facilitar dades dels estudiants implicats en protestes contra les polítiques de Trump i les accions d’Israel a Gaza.
Fa més de 2000 anys que Ciceró va adreçar a Catilina aquell “¿fins quan no deixaràs d’abusar de la nostra paciència?”. Han passat els segles però continua havent-hi personatges que ens fan avergonyir i continuen abusant-ne.
