De carrer principal a carrer marginal, el carrer Cavallers de Lleida té una cançó, la que l’amic Beethoven –lo Carlos Juste– va escriure i que vam enregistrar el 1986. Ha plogut força, han caigut moltes cases i molts referents de la cançó ja no hi són. Malgrat tot és un indret que tothom reconeix a la ciutat i que conté elements destacats del patrimoni de Lleida.
Aquest carrer, que pujava des del Romeu fins a l’àrea de l’antic Estudi i la desapareguda plaça de la cadena és una via castigada per uns patis buidats i alguna operació irrespectuosa com els edificis que, menystenint la història i el prestigi del carrer li donen una bruta esquena.
Ara tenim un nou forat. Tres cases més que desapareixen ben a prop del Roser, ara Parador, del vell col·legi Cervantes i tocant a l’oratori dels Dolors, que abans tenia un carrer al costat i ara no té res. L’experiència contrastada dels que tenim una edat o dues, ens fa expressament desconfiats i ens costarà de creure que en aquests patis s’hi facin cases ben fetes i respectuoses amb l’entorn. Recordo que el carrer Sant Martí, després de comprar-ne i vendre’n les finques una colla de vegades per a especular, va acabar amb construccions de mala qualitat que no van entendre la importància històrica del carrer ni el parc urbà que s’estén al seu darrere. Ara, darrere d’aquests patis de Cavallers on caldrà refer ciutat hi ha una zona arqueològica per merèixer i un seguit de volums inútils de metall que en diuen passarel·les i que no duen enlloc. Serà, tot plegat, esperem-ho, un espai interessant que pot afegir qualitat on fa molta falta. Jo que soc força il·lús confio que aquesta vegada anirem a millor.
L’oratori del Dolors, més sol que mai, mantenia encara un raconet romàntic per allà on s’accedeix a la cripta: uns testos amb flors, un banc, les restes d’una gruta… peces d’un pati entranyable –encara no un forat incòmode–que guarda la personalitat perduda d’un carrer carregat de memòria. Molta. Una operació com aquesta que ara comença amb uns enderrocs hauria de mostrar una nova consciència cívica que fa temps que es desdibuixa.
A veure si aquesta vegada podem parlar de Centre Històric sense dir mentida i no trobem un nou tram de suburbi maltractat que, per més càstig, té un nom pompós. Quedarà la cançó, però també estaria bé que quedés el respecte.
