Havíem dit que l’aturada, després de set anys, de les cantades dels Cantaires de Ponent per aconseguir la independència de Catalunya significava el senyal inequívoc de la fi del procés. Però si algú albergava algun bri d’esperança, la notícia de la liquidació del Consell de la República significa l’estocada definitiva. El problema més greu no està, tanmateix, a Waterloo. Els mals averanys amenacen des de Catalunya. ERC surt del seu congrés trencat per la meitat i sense haver aconseguit la renovació de lideratge. Junts recorre a l’escenografia verbal amenaçant Pedro Sánchez perquè “mogui el cul” si no vol perdre el suport català. Cap dels tres principals compromisos de Sánchez s’han complert plenament. Sánchez diu que no és per la seva culpa. L’aplicació de l’amnistia depèn dels jutges. L’oficialitat del català a Europa depèn del Parlament Europeu. I el finançament singular de Catalunya penja de la Conferència de Presidents de les comunitats autònomes. En llenguatge popular diríem que Sánchez els ha fet passar garsa per colom. Però Junts no pot deixar caure Sánchez, com em confessa un alt dirigent postconvergent, perquè encara seria pitjor.
Sessió: No iniciada
