Supertramp és el nom artístic d’una de les formacions britàniques amb més pes dins la història del rock, ja que durant els setanta Roger Hodgson, Rick Davies i companyia van posar les bases del que més tard es coneixeria com a ‘rock adult’ (AOR), embrancant melodies i lletres que han revaliat el seu art any rere any. Encara que la seva música va ser definida com a rock progressiu, els moviments interns a les seves files van portar les seves composicions rumb al rock tradicional amb ús predominant del piano elèctric i del saxo.
Els dos primers discos -‘Supertramp’ (1970) i ‘Indelibly Stamped’ (1971)-, és a dir el de la flor i el de les pits, la portada del qual va estar censurada aquí, tenien un gran deix hippy, però Supertramp va fer un gir definitiu quan la seva ànima -és a dir tots dos músics- van compondre el 1974 el gran ‘Crime of the Century’, un treball que oscil·la entre el pop més pur i el rock progressiu, en un subtil equilibri entre la música de qualitat i allò comercial.
Temes com ‘School’ o ‘Dreamer’ sonaven a tota metxa al Magic Bus, la inoblidable discoteca i escola de melòmans situada als baixos de l’estació d’autobusos. Després van arribar gairebé de manera successiva ‘Crisis? What Crisis?’ (1975), ‘Even in the Quietest Moments’ (1977) i ‘Breakfast in America’ (1979) forjant una llegenda que ni tan sols es va trencar amb la marxa de Hodgson el 1983, deixant a Davies les regnes del grup. Doncs bé, el famós ‘Crime of the Century’ celebra el seu 50è aniversari i mereix ser desempolsat perquè no només és un dels grans treballs de Supertramp sinó també un dels millors dels anys setanta… Oh yeah!
