23 anys i un mes després Lleida torna a pujar a l’ACB. I com en aquell 2001 trencant tots els pronòstics, per bé que ara la història ha estat molt diferent. Del patiment de Manresa s’ha passat a una exhibició, una més en un any de somni, de l’equip davant un Estudiantes que es va veure totalment superat des de la primera zona. I tot en un Madrid Arena que els més de mil valents lleidatans van convertir en una festa a la grada. L’equip va guanyar a la pista i l’afició a la grada en una jornada històrica.
Amb tot just 20 hores de descans després de la batalla davant San Pablo, Gerard Encuentra introduïa dos canvis en el cinc inicial. Vega entrava per Simeunovic per intentar donar un punt d’experiència i Kuath ho feia per Krutwig amb l’objectiu d’intimidar un Larsen que era la gran amenaça madrilenya en el joc interior.
A partir d’aquí, el de sempre. Energia brutal sobre la pista, joc coral en atac i zero pressió davant un rival que potser es jugava més que un ascens. El pla de partir era clar. L’execució va ser excelsa. En un tres i no res l’ICG marxava amb un 0-7 després d’un triple de Vega. A més, la situació es complicava per Estudiantes amb la segona falta de Wintering.
L’equip de Pedro Rivero s’estavellava un cop i un altre contra la defensa lleidatana i tampoc no aprofitava el seu domini en el rebot ofensiu. El cas és que un altre triple de Matulionis situava el 0-14 a 4´33″ del final del primer quart.
Entraven Simeunovic, Lobo, Krutwig i Arroyo i l’equip mantenia el to defensiu i l’encert en atac davant un Estudiantes totalment col·lapsat amb una grada que emmudia mentre a la zona del Força Lleida es vivia una festa. Un triple de Dee deixava el 10-25 per acabar els primers deu minuts de final.
El dubte era si el problema d’Estudiantes era d’encert o perquè la pressió l’havia emmanillat. Davant, l’ICG continuava a la seva. Hasbrouck clavava un altre triple que deixava el 12-32, moment en què es vivia una acció que resumia el partit. Rivero demanava temps mort i l’equip perdia la bola. Lobo, amb un triple, castigava els madrilenys i mantenia el recital visitant.
Però Madrid encara guardava una sorpresa. El marcador reflectia un 14-38, Hasbrouck anotava de tres i Kuath de dos, però els punts no se sumaven davant la desesperació de la banqueta lleidatana.
Els àrbitres aturaven el partit perquè, oh sorpresa, hi havia un problema a la taula. Quedaven 4’47” per arribar al descans i Estudiantes estava KO, amb la qual cosa aquesta aturada el beneficiava. Després de gairebé deu minuts el joc es reprenia i el guió no variava.
L’ICG havia agafat velocitat de creuar i va sumar una màxima renda de 34 (14-48) que va donar pas al 21-52 del descans. Estudiantes havia firmat un 3/21 en tirs de dos, un 2/13 en triples i un 9/13 en tirs lliures, l’única via d’anotació dels madrilenys durant molt temps. Davant, ICG acabava amb un 12/14 de 2, 6/17 de 3 i 10/12 en tirs lliures. I una dada demolidora. Cap assistència dels madrilenys i 12 dels catalans.
L’equip ja tenia l’A. Faltava assegurar la C i la B. L’inici del segon temps era clau en aquest sentit i els de Gerard Encuentra no van perdonar. Vega situava el 23-55 i Estudiantes estava trastocat. Leimanis es guanyava una tècnica que l’excloïa del partit i el Madrid Arena emmudia. Bé, emmudia en un 85%. El 15% restant era una festa lleidatana. Estudiantes ho va intentar trobant els punts de Wintering, Alonso i Dee, però la resposta de l’ICG era demolidora sempre.
D’aquesta manera es va arribar al final del tercer quart amb un 48-72. L’A i la B ja estava. Faltava la C. I no es va escapar. Estudiantes només tenia la referència de Dee i l’ICG no es va ficar nerviós. Va deixar passar els minuts, fins i tot va debutar Ogunsipe i es va acabar encomanant de la festa de la grada. Lleida és ACB.
