“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Amb aquest “parte de guerra” signat pel general Franco l’1 d’abril del 1939, avui fa 85 anys, es donava per acabada la Guerra Civil espanyola.
De fet, a les terres de Lleida ja feia un any que havien callat les armes perquè les tropes feixistes van entrar el 3 d’abril del 1938 a Lleida (ho van fer pel Carrer Alcalde Costa) i dies més tard també van ocupar Balaguer i altres pobles de la riba del Segre. De totes maneres el final de la guerra també es va celebrar. La música i la religió van ser protagonistes però alguns detalls donen fe del que va suposar aquell dia per començar a parlar de vencedors i vençuts, com és el cas de Balaguer. A través del Diari de Camil Cava, un veí de la capital de la Noguera que va viure tot el conflicte des de la ciutat, se sap el que va passar aquells dies. De fet, Balaguer es va avançar dos dies al final de la Guerra Civil i ho va començar a celebrar abans d’hora. Ho va fer, segons relata Camil Cava al seu diari, amb una cercavila peculiar. Va sortir des de l’Ajuntament, a la Plaça Mercadal, per recórrer diversos carrers de la ciutat, i ho va fer amb música, sí. Amb una banda portada de ves a saber on. Però la comissió gestora que governava la ciutat en aquells dies també va fer sortir els gegants. Això sí. “Portats pels rojos”, com relata Camil Cava al seu diari. El dimecres 29 de febrer a les 9 del matí van començar a tocar les campanes amb els balcons encara engalanats del dia anterior, quan hi va haver moments de tensió entre els falangistes i algunes dones republicanes que es negaven a posar domassos als balcons. “Els esquerrans i rojos, si no de grat per força, també han posat cobrellits”, relata Camil Cava, que diu que la festa va començar a les 11 del matí davant la casa consistorial. “Al davant hi van vuit joves falangistes amb bicicleta, obrint pas; els segueixen els Nans, que fan les delícies de la quitxalla, i els gegants, portats per homes rojos”.
Amb les autoritats darrere i tota la flor i nata del nou poder falangista, la comitiva donar el tomb a la plaça per avançar cap a diversos carrers del centre històric per acabar amb una missa a l’església de l’Escola Pia, al carrer Miracle. “Durant el trajecte, a més de tocar diversos pasdobles, s’ha cantat amb gran entusiasme l’himne patriòtic, l’Oramendi, i l’himne de Falange donant seguits visques a Espanya, a Franco i a l’Exèrcit. Després, un cop a la Plaça Mercadal altre cop, el comandant militar de la plaça, Francisco Gavilán, es va dirigir als presents. El públic, segons relata Cava al seu diari, era nombrós.
Això passava el 29 de març i tres dies després es va acabar la guerra. A Lleida, a més d’enviar un telegrama de suport a les noves autoritats franquistes, l’Ajuntament també va celebrar l’efemèride. Ho va fer dos dies més tard (el 2 d’abril del 1939). I és que la data es va lligar amb les celebracions per la caiguda de Lleida a mans franquistes només un any abans. Com a Balaguer, la música també va ser protagonista però no hi ha constància de que sortissin els gegants ni que els fessin portar al bàndol perdedor. Segons relata Josep Gelonch al seu llibre ‘El poder franquista a Lleida’, Premi Josep Lladonosa del 2012, la festa va començar ben d’hora. A les vuit del matí la banda de música dels Flechas, de les FET i JONS de Saragossa va despertar els lleidatans. A les 11 es va celebrar una missa d’acció de gràcies a Sant Joan “per l’allibertament” i en record als “caiguts” mentre que la mateixa banda va fer un concert a la tarda a Rambla d’Aragó. Ja el 3 d’abril a la tarda les organitzacions juvenils de la Falange van fer una marxa de torxes des de Rambla de Ferran fins a Rambla d’Aragó en el que va ser, segons relata Gelonch, una escenografia al més pur estil feixista.
A Ponts es va fer constar en acta “el reconocimiento de la comisión gestora hacia nuestro genial Caudillo y a su invicto Ejército por el feliz término de la guerra contra la anti-España”. Com a Lleida i Balaguer també hi va haver manifestacions, ‘te-deums’ i homenatges i en data de 2 d’abril es va decidir dedicar el Carrer Vilanova “a los mártires de Ponts”. A Balaguer, les noves autoritats franquistes van córrer a enllaçar els dos costats de riu però abans d’arreglar l’històric Pont de Sant Miquel van prioritzar la construcció del Pont de la Victòria, que es va inaugurar aquell mateix novembre. Efectivament la guerra s’havia acabat. Començaven 40 anys de fèrria dictadura feixista.
