“La meva família està lluny de ser la família de Casa en flames. Ens agradaria tenir una casa a la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no en tenim. A casa som orgullosament xarnegos”. El discurs d’Eduard Solà, guionista de la pel·lícula Casa en flames durant la gala dels premis Gaudí és d’un contingut molt vigent. És vigent, no pas pel significat del terme xarnego, que ha canviat al llarg de la història, sinó perquè invita a reflexionar sobre la importància de la immigració. L’arrelament sociolingüístic del terme a Catalunya es remuntaria a l’època de la gran immigració occitana (1562-1640) i s’usaria per identificar els fills d’un català i una francesa o un francès i una catalana. La transformació contemporània del terme hauria arribat en el primer fenomen migratori del sud de la Península per treballar en les obres de l’Exposició Universal de 1929. La segona emigració peninsular de la postguerra civil espanyola diversifica el significat, sempre amb to despectiu. Són xarnegos els fills de parelles mixtes d’immigrants i catalans, o simplement els nouvinguts a Catalunya, sobretot d’Andalusia. La paraula xarnego ha caigut en desús a mesura que el fenomen migratori peninsular ha permès la Catalunya que avui som, de la qual formo part orgullosament com a xarnego.