La farsa del Carnaval ja és aquí, una celebració que sol ser d’allò més insípid, soporífer i banal almenys a ciutats com les que ens toca patir. La festa profana aterra al calendari d’aquest any una mica més tard del que és habitual, ja que es regeix segons la quaresma cristiana, cosa que significa que la Setmana Santa arribarà després de la sempre esperada primavera com sempre però aquesta vegada en ple mes d’abril.
Aquestes jornades propícies per a la disbauxa, el descontrol i la gresca on val (gairebé) tot conviden a la gent a posar a prova la seva imaginació a base de disfresses, desfilades -rues- i festes en què tothom sembla estar content. Al llarg de la història, el Carnestoltes ha anat asseient càtedra, des d’aquells temps de repressió en què va estar prohibit, fins a la seva recuperació definitiva.
Les celebracions estan per sortir al carrer a practicar una gran vida social perquè “todo aquel que piense que está solo y que está mal, tiene que saber que no es así, que en la vida no hay nadie solo, siempre hay alguien”, com canta Celia Cruz.
El que haurien de fer tots és despullar-se d’aquesta màscara amb què passen per aquest lloc tan poc recomanable anomenat realitat i mostrar-se com realment són. Com que això és missió impossible, en aquest febreret boig en què un dia és pitjor que l’altre (com diu el refranyer) no s’ha de plorar, perquè és més bonic viure cantant.
Llàstima que enrere quedessin aquella ‘Megafarra Carnavalesca’ en què de forma paral·lela es programaven concerts de bandes com Ilegales, Porretas o Berri Txarrak. Per això, per què un Carnaval si ja vivim en un constant Carnaval… Oh yeah!
