Winston Churchill i Groucho Marx acostumaven a dir que l’humor és una cosa molt seriosa. Segles enrere, Aristòtil sentenciava que el secret de l’humor és la sorpresa. I si no tenim de què riure, se’ns aconsella que ens mirem al mirall. Aquest mini exordi sobre l’humor ve a tomb d’una exposició que he vist recentment a la sala Gòtika de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El que contemplo té humor, però no s’escriu amb «H», sinó amb «T» de «Tocats». Malgré ça, les elucubracions que he citat anteriorment li escauen d’allò més. Anem a pams…
Pam 1) «Tocats» és una exposició de videoart de l’artista i docent lleidatana Eva Salas, que conté 20 peces visuals, cadascuna protagonitzada per entitats femenines de diferents ètnies generades per intel·ligència artificial i que podem contemplar a través de 8 pantalles. El títol fa referència a les peces amb que es cobreixen el cap les dones exposades. Pam 2) En mirar els «Tocats», somric perquè em sorprenen (alguns em recorden els que duien les dames del segle XVIII, i altres els de la Carmen Miranda). ¿M’emmirallo en les pantalles? Sí, però ben aviat el somriure se’m congela perquè, tot sorprenent-me, els «Tocats» em posen davant els ulls els nostres vicis. I ja sóc a la serietat de l’humor que defensaven Churchill i Marx (Groucho). La ironia que destil·len aquests tocats, és una original manera de recordar-nos les insanes situacions alienants en les que estem immersos: la insaciable recerca de plaers i la seva satisfacció immediata, la contaminació ambiental, l’impacte de la guerra, l’ús i abús de les tecnologies, la burocràcia, la superficialitat, l’avidesa pels diners…
Surto optimista de l’exposició, tenint present que una optimista és una pessimista informada. Els «Tocats» d’Eva Salas, gairebé em reconcilien amb l’ús de la intel·ligència artificial. Sempre i quan les mans que l’activin ho facin per a bé. Com és el cas. Altra cosa és si hi ha res a fer enfront el que «Tocats» posa en evidència: lluny de lluitar contra els vicis que provoca, la hipòcrita i voraç societat de consum els fagocita convertint-los en espectacle. Així, davant una societat hedonista que trivialitza els problemes, el meu optimisme fa fallida. Tocada i enfonsada! Només l’individualisme, és a dir, refugiar-me en una illa deserta (o mental), em pot salvar de la homogeneïtzació que comporta el capitalisme salvatge. ¡S.O.S.!
